Divendres, 9/1/2009
747 lectures

Nova

Què en direm, de la civilització terrestre?

Que era un sistema de boles de colors, de vidre fumat,

On s’enrotllava i es desenrotllava un fil de líquids lluminosos.

O que era una aglomeració de palaus semblants a raigs

Que es disparaven de les cúpules de portes castlanes

Rere les quals caminava una monstruositat sense cara.

I que cada dia llegien els fats, i a qui li tocava un número baix,

El conduïen allí com a sacrifici: vells, nens, nois i noies.

Potser més aviat en direm això: que visquérem en un velló d’or,

En una xarxa irisada, en un capoll nuvolat

Penjat a la branca d’un arbre galàctic.

I aquesta xarxa nostra era teixida de signes:

Jeroglífics per a la vista i l’oïda, anells d’amor.

I el so s’allargarà a dins, esculpint-nos el temps,

El titil•lar, l’oneig, la refilada de la nostra llengua.

Perquè, ¿amb què podíem trenar la frontera

Entre dins i fora, la llum i el precipici,

Sinó amb nosaltres mateixos, amb l’alè calent,

Amb el vermell als llavis, gases i mussolines,

Amb els batecs que, en callar, fan que el món mori?

O potser no en direm res, de la civilització terrestre.

Perquè ningú no sap de debò què va ser.

Poema de l’autor polonès Czeslaw Milosz, del llibre Travessant fronteres, Editorial Proa, Barcelona, 2006, traducció de Xavier Farré.

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.