IX

                                                                          Per a Pompeu Fabra

Gloria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!

Adormits en el vent de Queronea, xiprers!

Esplendor per als ulls o malencònica estampa,

crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,

llocs! la meva presència amb cor violent us completa,

mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable

va poder-me engendrar contra la nit i el no-res

( entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,

pura presa en el pur començament dels meus anys! )

no calia victòria amb humiliació de reialmes

ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,

perquè fos deixada en el solc incansable dels segles

la furiosa llavor per al meu ésser civil.

El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin

com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;

simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil

cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;

que per pode’ esdeveni’ el que volien llurs déus, en la forma

viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,

consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,

persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,

i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin

la raó que es coneix i l’escomesa viril.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes

per merèixer l’orgull d’esse’ i de dir-vos humans,

jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il•lustres:

sé que no fórem fets per a un destí bestial.

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca

del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva

per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;

i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta

per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,

crida, més real que la tenebra o l’estel,

- ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre

desesperat - per a molts sembla d’antuvi una fe;

sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis

cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Carles Riba, Elegies de Bierville, Edicions 62, Els llibres de l’escorpí, Barcelona, 1984