Vaig saltar encara

una foguera

menuda. L’última?

Només uns mots

callats de sobte.

Ljusa blaa natt.

Murtra del símbol,

Murtra que viu.

Manent de l’una,

fa tant de temps.

Lleial a l’altra

des de tan poc.

Tu la d’engany,

Murtra en qui crec,

abraça’m, no

símbol de res.

L’altra em vol fer

creure, perenne

obedient,

serf d’una gleva

on he d’encendre

corcats focs nous

(cadires, mànecs,

capçals de llits

d’estius llunyans)

cada solstici,

que és tan vell

saber com viren

els tombs dels anys.

Que cremin. Sigues

la més perenne,

tu, nit d’engany.

Poema de Gabriel Ferrater (1922-1972), de l’apartat “Suplement”, del llibre

Les dones i els dies (edició definitiva), Edicions 62, Barcelona, 2010