Divendres, 2/11/2012
786 lectures

'Oda a Espanya'

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana;

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en’questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren;

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.

¿Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d’honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.

¿On són els barcos? – ¿On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

¿On ets, Espanya? – No et veig enlloc.

¿No sents la meva veu atronadora?

¿No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Poema de Joan Maragall (1860-1911), del llibre Visions i cants (1900), inclòs a l'antologia Adéu, Espanya, Edicions 62, labutxaca, Barcelona, 2010

Altres articles de El poema del mes

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.