Crònica d'una victòria. De menys a més

Em pregunten com hem viscut les eleccions des de l’estranger, concretament des dels Estats Units, on estic passant una temporada amb la meva família. Des que vam arribar a l’agost no hem perdut cap oportunitat d’explicar el procés a qualsevol persona. Ens senten parlar i no identifiquen la llengua, ens pregunten d’on som. Sempre diem “Barcelona”. Ens diuen: “Ah! Spain!”. Contestem amb un somriure i un contundent “No, not really. Catalonia is getting independence i bla bla bla”. Hi ha força gent que sap de què va. Depèn amb qui ho comentes s’esgarrifen una mica, alguns són molt conservadors, però el concepte de llibertat als Estats Units és inapelable, és un sentiment que tenen interioritzat. El país s’ha construït a base de la lluita per les llibertats, des de Lincoln fins a Kennedy i tenen la sort de comptar amb alguns episodis històrics memorables, amb gent com Martin Luther King o Benjamin Franklin. Crec que és l’antítesis de l’Espanya, patria dels conqueridors més salvatges i ignorants que hi ha hagut mai.

Personalment us haig de confessar que aquestes eleccions les he viscut fatal. Ja m’ho imaginava. M’ho he passat molt malament, ahir va ser un dia de taquicàrdia (literal), llàgrimes (sóc de tarannà emocional) i somriures (al final). El millor de tot: el resultat. Aquí estem contents, esperançats i ens sentim guanyadors. Nosaltres i alguns catalans amb els quals vam viure els resultats. Us ho explico.

El dia va començar fantàsticament, una mica d’hora sí. A les 5h del matí ja estava enganxada al mòbil. L’alcalde de Jorba, el David Sánchez (gràcies David!) ens confirma que les nostres paperetes ja són al col.legi electoral. Molta alegria. Després, comença el matí terrible, on l’angoixa creixia en la mateixa mesura que la participació augmentava, parlant amb tothom (visca el whatsapp), família i amics (a tots ells, gràcies per aguantar-me!), seguint cada tweet i escoltant la ràdio. L' Imma (que maca que ets Imma!) ens confirma que els nostres vots són vàlids i estan ja dins l’urna de Jorba. “Mama que plores? Sí nens, m’he emocionat”.

Passo un matí terrible, sent totalment conscient que el Sí no tenia gaire marge de creixement respecte el 9N però la participació és estratosfèrica, està votant tot Catalunya. El No s’està movilitzant com mai. No veig clara la majoria absoluta de l’independentisme, se m’apareix un 60+7… Falta molt poc perquè tanquin els col.legis electorals. Dinem i anem a casa d’uns catalans, professors de la Universitat de Princeton i residents de fa anys als USA. Arribem, tenen TV3. El sondeig, com sempre, inflat. No me’l crec. La participació és altíssima, ha votat tothom. Encara tinc més por, estic absolutament espantada. Se’m va apareixent l' Arrimadas com a presidenta, amb cara malvada... El Marc em diu, “ostres, aquest sondeig no s’assembla a la meva porra”. “Ah no? Què pensaves?”. Em diu: “Bé, en veure l’alta participació no crec que arribem JxS + CUP als 68, potser 67… no has vist que ha votat tothom?”. Sento pànic.

Comença l’escrutini. No em puc creure els aires triomfalistes amb un 0,5% escrutat. Deu ser que sóc massa prudent. Em començo a adonar però que no només s’ha movilitzat el No, també quedaven alguns SÍ que estaven sortint del forat. Em vaig relaxant. Amb el 20% penso que guanyem. Els catalans reunits ja tenim clar que guanya la independència. Dels cinc que som, quatre hem votat però a un no li ha arribat la papereta.

El brownie ajuda a veure-ho tot més clar. Començo a visualitzar la majoria absoluta. Encara estic un pèl nerviosa i prefereixo desconnectar una estona i acompanyo el meu fill petit a una festa infantil. Agafo el cotxe. Per la US1 no tinc cobertura però quan he marxat de la casa JxS està entre els 62 i 63 i la CUP no es mou dels 10, amb un 50% d’escrutini crec. Condueixo i canto.

Arribo a la festa, un pèl tard, m’estic a punt d’excusar  la mare de la nena explicant-li que perdoni, que arribo tard perquè a Catalunya estem fent unes eleccions decisives per separar-nos d’Espanya i clar… el meu fill em mira amb cara de “com li expliquis les eleccions et mato”. Me n’adono i callo, millor un simple “Sorry”. Abans de tornar amb el cotxe, connecto un segon les dades del mòbil, l’escrutini ja deu estar al 80%, em sento confiada i tranquil.la. Veig un whatsapp del Guillem amb només “Buff!”. M’esvero, l’escric i miro twitter alhora: “Què passa?”. Esbrino que resulta que amb 62 hi haurà dificultats per fer Mas president. “Ah! Quin “susto” Guillem, era això!”. Seguim amb la majoria absoluta, és l’únic que m’importa en aquests moments.

Torno a la casa dels catalans. Relaxed time. Comentem els temes: bon resultat! Bevem cerveses. Parlem el canvi radical de la societat catalana en pocs anys. On érem i on som, que ens hem tornat obertament independentistes, que ja ho tenim, que si el canvi de mentalitat és imparable… L’espectacle de C’s no ens interessa, ja sabem com juguen, hora de tancar la tele i xerrar tranquil.lament al jardí.

M’agrada el seu punt de vista. Són catalans que fa 25 anys que no viuen a Catalunya, gent culta, molt connectats amb el país, tenen criteri. I, igual que la premsa internacional que surt avui, veuen clar el triomf independentista. Amb dificultats? I tant, no siguem ingenus, però al cap i a la fi, ara ja sabem què vota tothom i una participació tan alta legitima totalment el resultat (per cert, ells apunten que el canvi generacional ens va clarament a favor, any rera any). Finalment, fem un brindis, per la República Catalana. 

I vosaltres, com ho heu celebrat?