Un poc educat és, per a mi, aquella persona que ha rebut una formació deficient o per sota de la mitjana, a diferència d’un mal educat que és aquell altre que, tenint una educació, no la utilitza o la utilitza malament i que és el concepte que fèiem servir fins ara per explicar-les a totes dues.

Salvada aquesta distància i encara que per generalista sigui injust, em permeto afirmar que som una societat de poc educats. Parlo concretament de la península ibèrica (potser exceptuant els portuguesos, ja que no els conec prou i dos que conec formarien part del segon grup que esmentava al principi). Sí, sí, la península, sense l’excepció dels irreductibles (?) gals de l’extrem est de la mateixa, que ja en parlaré una mica més avall.

El nivell mitjà de la nostra societat és baix, preocupantment baix, i quan funcionem en grup aquest nivell, en lloc d’augmentar, encara baixa més. I construir, o ara ja reconstruir, un país amb aquests vímets hom pot tenir una idea aproximada del bony de cistell que en sortirà. Encara empitjora —i empitjorarà més— aquesta situació la immigració. M’explico. Acollim de manera integrada, a les escoles, persones de diferents procedències —cosa que aprovo—, però els admetem directament amb un nivell cultural ínfim i un coneixement nul del català (aquí en el nostre país), tant per part dels menuts, com dels seus pares. Aquest factor rebaixa encara més el nivell i fa anar més poc a poc l’aprenentatge a les escoles. Penso que, essent el nostre un país d'acollida, és una reflexió que cal fer. En resum. Si aquesta meva visió és encertada i els polítics són, com sempre s’ha dit, el reflex de la societat, doncs ja podem començar a entendre alguna cosa. I si el sistema democràtic és un grup de polítics prenent decisions conjuntament i com he comentat més amunt, en grup, en lloc de sumar es resta, el resultat és que estem on mereixem i el que és pitjor: No anirem gaire lluny.

Vols dir Pep que el sistema democràtic no funciona? No. Vull dir que el sistema pot funcionar bé però necessitem una renovació i una 'juvenització' de les persones que el fan anar. També s’està demostrant que, en alguns aspectes, la democràcia ja no és tan operativa. En posaré dos exemples:

El primer és l’economia. L’economia no està pensada per prendre decisions eternament consensuades. L’economia, i encara més avui en dia, necessita d’una adaptabilitat al canvi —i al canvi ràpid— brutal. En la nostra cultura política de comissions de treball i d’informes, quan tenim la resposta del que estàvem analitzant, la pregunta ja ha canviat. Perdoneu que repeteixi una obvietat, però vivim en un món global i és en aquest món global en el qual competim. I quines són les economies que lideren aquest món global? Doncs precisament economies de països amb sistemes polítics no-democràtics o poc democràtics. Estic parlant de l’eix Rússia, Xina (i veïns del sud-est asiàtic), Índia i Països Àrabs. Sistemes polítics verticals que pensen, decideixen i apliquen a velocitats astronòmiques, mentre nosaltres encara anem pensant què volem ser quan siguen grans... Ens queda, com a gran esperança democràtica, Brasil, que també està liderant aquest nou món econòmic i també, més a la vora, Alemanya i Suècia que, essent europeus del nord i alhora societats molt més avançades, és a dir, més educades, ja han posat la directa. Per desgràcia això vol dir també que, qui ens explica que la nostra situació econòmica és únicament conseqüència d’una crisi global, senzillament menteix.

El segon és la independència de Catalunya. Aquí el sistema democràtic fa un temps que fot aigües. Els polítics catalans, també com a grup, varen fer amb els seus vímets un bony de cistell anomenat Estatut, que el poble vàrem aprovar i que passats quatre anyets de res, el constitucional es va carregar. I què va succeir? Doncs res. Aleshores sí que tots els polítics —demòcrates ells— es va posar d’acord per fer una mega-mani (amb llibre de fotos inclòs) i ja està, assumpte tancat. Em pregunto quan tardarà a sortir algú amb les idees clares i amb voluntat de lideratge que, passant de consensos polítics inútils, es tiri el país a l’esquena i ens porti d’una (p) vegada a Ítaca. Que la cançó comença a sonar rància, ja fa massa temps que caminem errants i comencem a estar cansats...

Anava a fer lectures de la meva exposició i les possibles combinacions entre intel·ligència, economia i país, però us les deixo com a deures per fer. Tan sols voldria afegir que si volem que els nostres fills —esborro: néts— visquin en un país lliure i econòmicament pròsper, o els donem una millor educació, amb més criteri, ferma en valors de cultura i de país i, sí, també integradora, o bé hauran d’esperar que un dia del futur retorni en Terminator i els porti ell a la terra promesa. Ja que pel que fa a la Catalunya del present —com deia aquell portuguès mal educat— el que fem és teatre.