Dilluns, 22/11/2010
767 lectures

Té raó, Dr. Wagensberg

Aquests darrers temps, en els quals m’ha tocat viure una experiència traumàtica en l’àmbit professional, aquesta m’ha servit per entendre i aprendre un munt de coses. Avui he pensat que era bo compartir-ne alguna per si a algú li pot fer servei. Al final podràs decidir si aquestes reflexions aniràn a la caixa o a la paperera.

Una primera reflexió la penjava just ahir al meu mur del Facebook. Equivocar-se a la vida ens aporta dos aprenentatges: El primer, que ens podem equivocar, i el segon que perdem la por a equivocar-nos de nou en el futur. La meva equivocació m’ha permès veure que la meva vida professional tenia una representació gràfica poc edificant: M’havia convertit en una persona que anava caminant per la vida arrossegant desenes de caixes de cartró plenes de feixucs objectes de dubtosa —si no nul·la— utilitat. I m’ha semblat que aquesta és una imatge molt poc gratificant pel meu nou viatge al futur.

El meu passat, com el de molts de la meva generació, és el d’una socitetat sedentària, predictible i estàtica. Conservadora en molts aspectes, però també en el sentit literal; conservem massa coses. Una societat que arrossega totes les seves limitacions associades al passat davant de la impossibilitat —o la por— de canviar, d’equivocar-se. El futur cal que sigui nou, sense caixes, sense càrregues. Més lleuger, més àgil, més valent, per poder ser més adaptables, més canviants, més nòmades, més lliures.

Recordo una anècdota de petit a Can Colapi quan un dia, en el despatx del pare Manel Sales (un jove missioner de pas per Igualada) mentre em corregia un treball, vaig veure un llibre a la paperera. La imatge em va colpir i li vaig dir: -Manel, t’ha caigut un llibre a la paperera. Ell em va respondre per sorpresa meva: -No ha caigut, he estat jo qui l’ha llençat. -Has llençat tu el llibre, Manel?, li devia respondre. I ell em va replicar amb un doble argument definitiu: -Per què vols que el guardi si jo sempre estic viatjant i tan sols puc portar amb mi els objectes indispensables i, a més, ja l’he llegit. Davant d’aquesta exposició tan contundent tan sols se’m va ocórrer demanar-li que, la propera vegada, me’l guardés per a mi, que jo també me’l llegiria. En el temps que el bo d’en Manel va estar a Igualada em va donar 4 o 5 llibres. Llibres que jo encara guardo en alguna caixa de les que vaig arrossegant per la vida. Encara.

Una altra equivocació greu m’ha vingut donada pel fet de ser un individu de la espècie humana. Els humans tenim una particularitat que ens diferencia de moltes altres espècies i és el fet que pensem. I pensem, i a vegades pensem tant, que ens imaginem que allò que hem decidit fer serà el que passarà. Que en som, d’ingenus! El nostre món, ja des de la seva definició científica, és un món incert. Vivim en la incertesa més absoluta i en el moment actual no som gaire més que un petit vaixell surant entre les onades d’una tempesta econòmica de dimensions —perdoneu— també incertes. Aquest és el contrast que més mal ens fa i que més ens costa de pair, acostumats al nostre petit món del passat recent, on quasi tot ho podíem controlar, on quasi tot passava segons havíem pensat que passaria. Saber això ens pot portar a relativitzar una mica més les coses i aprendre a ser respectuosos amb el nostre entorn, amb les circumstàncies externes que no podem dominar i en funció d’això amb nosaltres mateixos i amb les nostres decisions i plantejaments. Ho dic per experiència.

El Dr. Jorge Wagensberg, professor, investigador i escriptor, doctor en física per la Universitat de Barcelona, ha publicat diversos llibres de divulgació científica molt interessants. Entre ells jo recomano: 'Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?'. En el mateix hi trobaràs aquesta frase: 'Pensar és pensar la incertesa'. No sé si l’havia entès prou bé abans, però ara sí, i té raó. Si mai llegeixes el llibre quan l’acabis podràs decidir si el guardes o el llences a la paperera. Com també pots fer ara, salvant les distàncies, amb el contingut d’aquest article.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.