A casa dels pares hi havia el calaix del pa. Era un pis d'aquells blocs que s'aixecaven als anys setanta al barri del Poble Sec, un barri que s'estenia i feia més gran aquella Igualada de fàbriques i tallers. La cuina era petita, d'un estil barreja de pop, kitsch i un pressupost ajustadet. Rajoles amb sanefes i mobles folrats per dins amb paper adhesiu. Arramblada a la paret, sota el rellotge i el calendari de la caixa, una taula d'ales plegades. Coberta amb una làmina de color marró que disfressava el moble de fusta. Cantonades pelades. En un calaix hi havia els coberts i mil coses. Gomes de pollastre, capses de llumins, taps d'alumini per a les ampolles de Vichy Catalán, l'hule... A l'altre costat, el calaix del pa. Un pa que mai arribava sencer a casa. Sempre es perdien els crostons pel camí

A casa dels padrins, a Barbens, on de petits passàvem els llargs estius mentre els pares treballaven a les fàbriques i tallers, també hi havia el calaix del pa. La cuina també era petita. Una nevera –amb un calaix on posaven peces de gel–, amb un càntir al damunt. Un càntir per als grans, de fang, amb aigua i unes gotes d'anís; i un per als petits, un cantiret de plàstic de color verd. I un calendari. Del sindicat. I una cuina econòmica, de ferro, que a part del foc per cuinar, escalfava com podia algunes estances. I la taula. I el calaix el pa. Amb la vora plena d'osques del ganivet serrat.

Els estius d'infantesa, d'orfandat temporal, estius de jocs, aventures, fent feines a l'hort o collint pomes, dormíem just a l'habitació del pis de dalt, just al damunt de la cuina. De bon matí, la padrina feia aixecar, amb l'escombra, la tapa de ferro del forat que a l'estiu deixava buit el tub de l'estufa. El soroll de la tapa ens despertava (una estona abans ho havia fet el rondineig dels garrins, però sempre recuperàvem el son). I cada matí el mateix ritual: fèiem un salt del llit, ens estiràvem a terra, al voltant del forat que enllaçava l'habitació amb la cuina i vèiem, afilerades damunt l'econòmica, una renglera de llesques de pa torrat amb oli i xocolata. Llavors, cada matí, batíem el nostre propi rècord de baixar les escales desgavellades fins a la cuina. La dolçor als llavis. I el petó a la padrina.

La padrina que preparavaml'esmorzar. La padrina que preparava el dinar. I el berenar i el sopar. La padrina que cuinava. La padrina que fregava, que cosia, que endreçava. La padrina que tenia cura del bestiar. La padrina que feinejava al tros. La padrina que recollia les molles del pa i les posava al calaix. L'endemà, faria sopetes de pa al padrí. Cada dia faria sopetes de pa. Tot, absolutament tot, s'aprofitava. Mai es llençava res. I els petits havíem de deixar sempre els plats lluents.

Aquest matí, al súper, he vist en un prestatge una safata de porexpan, amb quatre talls de poma, –com les que collíem al poble–, recoberta amb més plàstic, i he enyorat quan els menjars tenien noms com escalivat, sofregit, orelletes, amanit, recapte... Avui ja no hi ha calaixos del pa a les cases. He enyorat la cuina dels pares. I el pare. I com picava a la gola el seu Vichy Catalan. I he enyorat els crits de "gallete" quan collíem pomes. I he enyorat obrir la cicla i fer córrer l'aigua a l'hor. I he enyorat el padrí i la padrina. I he enyorat el pa amb oli i xocolata. I he enyorat l'olor que s'impregnava a la cuina quan obries el calaix del pa.