Els més petits de la família, quan van a casa de la meva tieta, juguen, dibuixen... Com totes les nenes i nens. Tenen una capsa plena de llapis i retoladors de colors. És una capsa molt especial. És una capsa de fusta, tallada a mà. La va fer el meu avi. A la presó.

El Ramon Minguet Minguell, el padrí Ramon, és un dels 66.590 homes i dones que van ser condemnats pel règim franquista i que ara el Parlament de Catalunya ha reparat jurídicament com a víctimes del franquisme i n'ha fet públic els noms i les sentències en una llista tan necessària com colpidora. Perquè, encara que puguis ser coneixedor dels fets, d'una part petita, molt petita, de la història, quan veus el nom del teu estimat, del teu pare o mare, del teu avi o àvia, del teu padrí, el dolor i la ràbia t'esquincen les entranyes.

La guerra va ser terrible. Cert. A un bàndol i a l'altre. Però també ho van ser -tant o pitjor- els anys posteriors. La repressió franquista. Allò que alguns anomenen "postguerra"... quan la guerra no ha acabat. Quan no s'ha tancat del tot. Ara, sense fusells ni granades, les trinxeres no són al bosc o a les cingleres; són al carrer, al Parlament, als jutjats... Una guerra que no haurà acabat fins que les famílies hagin enterrat els seus morts amb dignitat. Una guerra que no acabarà fins que els seus responsables i l'estat espanyol demani perdó a les víctimes del franquisme, com han fet a Argentina, Alemanya, Itàlia, Lituània, Hongria, Bulgària, etc. Una guerra que no acabarà fins que l'estat espanyol faci com el poble català i repari la memòria i la dignitat de les seves víctimes. Fins que no demani perdó a les seves famílies. No s'acabarà fins que aquest estat repressiu i anacrònic entengui que el poble català vol vèncer i ara ho vol fer a les urnes, democràticament.

Perquè la repressió franquista va passar, com un gran incendi devastador, cremant terres que ara són ermes, on només hi va brotar la por. Una por que encara roman en la nostra gent gran. Els vencedors van sembrar la por. Una por que ara, els hereus de Franco, mantenen viva i usen coma estratègia, com a arma. Recordo, de petit, quan passàvem els estius al poble dels avis, a Barbens (Pla d'Urgell), que el tema de la guerra era "tabú". Ningú en parlava. El padrí no en parlava mai. La padrina no en parlava mai. Ni els pares, ni els oncles. Ningú. El silenci, l'oblit, fan mal. Molt mal. Ja de jove, i encuriosit per aquests temes, un dia el padrí -poc abans de morir-, em va explicar les tortures que van patir a la presó franquista. Les psicològiques eren més dures i cruels que les físiques. Els feien sortir, de nit, al pati i els feien afilerar al mur on executaven els condemnats a mort. Tancaven els ulls. S'acomiadaven dels seus. Sentien els trets disparats expressament a les pedres, a prop dels seus cossos tremolosos. Sentien l'olor de la pólvora i les rialles dels soldats. Així un dia. I un altre. I un altre. Amb la por i el convenciment que un dia podria ser de debò. Potser aquell. També els obrien les portes amb la possibilitat de fugir i la llibertat a l'horitzó. Sabien que els guardians els dispararien per l'esquena perquè estaven fugint. Els feien avançar. I, novament, sentien brunzir les bales a frec de la seva pell i la tremolor a les cames que els feia caure. I així un dia. I un altre. Cinc anys...

El padrí Ramon, amb 21 anys, va ser cridat a combatre al front. Ho va fer com a soldat de transmissions de la 122 Brigada Mixta, a la Batalla de l'Ebre. El 1939, "Año de la Victoria", fou detingut "por irregularidades durante el dominio rojo" i per la seva "acusada filiación izquierdista". Com en molts d'aquests 66.590, els vencedors van aprofitar el privilegiat poder i la repressió per acusar els seus propis veïns amb delacions sovint salpebrades amb mentides i rancúnies. El padrí Ramon fou jutjat pel procediment sumaríssim d'urgència en un consell de guerra, pel qual fou condemnat a 20 anys de presó. El delicte: les seves idees. Tenia 24 anys.

Casat amb la meva padrina Ramona, formaven una família de pagesos treballadors, senzills, humils. La guerra i molt especialment aquest judici i la seva condemna, van trencar les il·lusions jovenívoles d'una família. La van desfer. 66.590 famílies. 66.590 capses de fusta.

Algú podria pensar que aquesta capsa de fusta l'hauríem de preservar en un lloc més íntim, més solemne. A mi, m'agrada que estigui plena de colors, plena de vida. La va fer el nostre marit, pare, avi, padrí, amb les seves mans de pagès. I vés a saber amb quin estri en va fer els ornaments. La va fer en una cel·la fosca, pudorosa, tètrica. La va fer tancat, privat de llibertat. La va fer de jove en una joventut robada. La va fer trist, enyorat... La va fer amb por, però potser amb l'esperança de retrobar-se, un dia, amb la seva família, amb els seus estimats. Per això, damunt de la foscor d'aquells anys, per damunt d'un obscurantisme que encara perdura en els hereus del franquisme que volen viure en blanc i negre, m'agrada que la capsa del padrí estigui plena de colors i que els seus besnéts omplin els fulls en blanc de vida, d'il·lusió, d'imaginació, de màgia. El padrí n'estaria molt orgullós. Nosaltres, n'estem d'ell. Els franquistes van executar milers de republicans (molts encara són enterrats en cunetes i marges). Van condemnar milers d'homes i dones per les seves idees. Els van matar. Però no han mort els seus anhels de llibertat. Ara, són nostres.