Les onze del matí. Decideixo fer un break. Poso l'ordinador en repòs. Fa bon dia. Vaig a la plaça a fer un cafè –el tercer del matí– i fullejar el diari. Ritual. Fa calor, per ser un dia de novembre. Entrant a la plaça ja el veig, assegut a la terrassa. Amb la seva camisa blanca. Amb la seva gorra. Amb les seves ulleres de sol. Amb el seu somriure. Amb aquella imatge, elegant, però una mica murri. Un gest. Una invitació a seure. A compartir uns minuts, a petar la xerrada. Jo anava a fer un cafè i vaig acabar compartint copes de cava. I tertúlia. Estiuet de Sant Martí.

En una estona, com diuen, vam arreglar el món. L'amnistia, l'IBI, Palestina... fins i tot el Barça. Tot amanit amb algunes bromes i acudits. Com sempre. Li vaig explicar que, amb uns amics d'Igualada i de Tavertet li fem la competència i hem muntat les "8 querides". Menjar, beure i no fer res, pensen alguns. S'ha descollonat. Hem brindat, com sempre, per la vida. Paradoxes de la mateixa vida. I ens hem abraçat. És l'última vegada que ho hem fet.

El Joan és l'home amb qui més m'he abraçat. És l'home amb qui més he plorat. Només ho sabíem ell i jo. Massa sovint ens costa fer-ho i explicar-ho, als homes. Que estúpids que podem arribar a ser...

Si fem cas a allò tan nostrat dels "amics, coneguts i saludats", mirant ara vint anys enrere, el Joan I jo no érem allò que podíem dir "amics". Érem "coneguts". Gens difícil: qui no coneixia en Joan del Pèl i Ploma? Qui no es deixava estimar pel Joan?

Amb el Joan ens trobàvem molt habitualment pel carrer, gairebé diàriament. Casualment. I petàvem la xerrada. Un dia, a mitjan maig del 2003, fa vint anys, també ens vam trobar pel carrer. La seva filla Raquel havia mort en un fatídic accident de trànsit. Ens apropàvem, pel carrer Sant Magí, i jo estava nerviós, no sabia pas què dir-li. No ens vam dir res. Ens vam abraçar. Ell va plorar. Van ser molts dies seguit de retrobaments, d'abraçades, de consol. I ell no feia res més que parlar de la pèrdua, de la seva filla, de la seva família. De la buidor. Però també de la necessitat d'omplir-la. De renéixer. De gaudir la vida amb els que continuarem. Vam parlar hores i hores sobre la mort. I sobre la vida.

Aquí va néixer un vincle que no he sabut definir ni explicar mai. Un lligam que es va enfortir només set mesos després quan el meu pare, uns anys més gran que ell, va morir en un accident de cotxe. Llavors, el dol, la tristor, el buit, la ràbia, van passar a tenir partit d'anada... i de tornada.

Aquella vegada no va ser l'atzar. Ell va venir a trobar-me. I Ens vam abraçar. I vam plorar. Des de llavors, amb el pas dels anys, vam parlar sempre, amb orgull, de la Raquel i del Josep. De la filla i del pare.  I frenàvem. Paràvem. I amb una copa de cava, brindàvem per ells. Amb orgull. I brindàvem, amb orgull, per les nostres famílies, pels nostres amics de veritat, per la nostra ciutat, pel nostre país. I cada vegada, ell tenia els ulls entelats. Encara ara, vint anys després. Ens féiem mútuament massatges a l'ànima, ens llepàvem les ferides l'un a l'altre. Teràpia.

Escric aquestes paraules poques hores després de saber que el seu gran cor ha dit prou. Ho faig a la taula on ens vam trobar fa pocs dies. L'última vegada. Avui ja fa més fred. Copa de cava. I brindo per ell. Per les seves paraules. Pels seus consells. Per les seves abraçades balsàmiques. Per la seva generositat. Per la seva bonhomia.