Moren els avis. Els nostres avis, les nostres àvies. Els estem deixant morir. Sols. Sense que els agafem la mà al darrer sospir. Sense unes darreres paraules conegudes. Els resta la mà d’una infermera. Morfina. És el desconegut i maleït virus. Sí. Però nosaltres en som còmplices.

Els meus avis, tots quatre, van anar morint fa anys. Sempre els recordo. Aquests dies, encara més. Els recordo perquè els enyoro. Perquè me’ls imagino al xat que fem aquests dies amb la família. Me’ls imagino barallant-se amb el mòbil o amb la tauleta, per connectar-se amb nosaltres. I em pregunto: Això és tot el que els hem donat? Un telèfon. WI-Fi. Fibra òptica. 4G.

Aquests dies recordo els meus avis. Recordo els millors moments. També alguns de no tan bons. Recordo quan van morir. Recordo quan va morir el padrí Ramon, de Barbens. Jo tenia vint anys. Havia passat els estius de la meva infantesa i molts caps de setmana a casa seva, a casa de la padrina Ramona. El padrí, pagès, era un home de poques paraules. Pocs estudis. Molta saviesa. Per fora era seriós, esquerpot. De cada cinc paraules, una era "cagondéu". Per dins, tot cor. Un cor esquinçat. Un cor esbocinat per la metralla del dolor. No en parlava mai, però tots sabíem que la guerra li havia tret el vestit de republicà i, després d'anys de presó i repressió franquista, li va posar una cuirassa de silenci. Poc abans de morir, em va parlar de la guerra, no ho va voler fer mai, tot i la meva curiositat jovenívola i el meu desvetllar independentista. Va parlar de la presó, les tortures, dels delators veïns que ara es trobava al cafè del poble... Va parlar com no ho havia fet mai. Era conscient que marxava. Recordo que, hores abans de morir, vam anar al poble a acomiadar-nos d'ell. Fins feia poc, la mort era un tabú per a la nostra generació. Ningú ens havia parlat de la mort, i molt menys del dol. De petits, ens explicaven que el dia que algú moria, anava al cel i era una estrella més en el firmament. De petits, de nit, miràvem el cel i pensàvem quina estrella devia ser la iaia Angeleta, l'avi Ton, la tieta Lola, el tiet Joaquim... Aquell dia, el padrí era al llit. Veies com s'anava apagant lentament. Els cosinets ens vam anar acomiadant d'ell. No podia parlar. Només sentíem algun esbufec. Mai havíem estat tan a prop d'una vida que deixava de ser-ho. Tan a prop de la mort. El meu torn. Li vaig agafar la mà. Una mà dèbil. Freda. Una pelleringa. El padrí marxava, es fonia, amb setanta-sis anys. Jo en tenia vint i la vida m'esclatava. El padrí, moria. La vida i la mort, agafades de la mà. Llavors, vaig sentir que feia un últim esforç. Va obrir els ulls i em va prémer la mà. Fort, tant com va poder. I en aquell instant em va dir més coses que en molts anys.

Aquests dies m'imagino com serien, què farien, on estarien, els meus avis, si fossin vius? D'alguna manera, em vaig acomiadar de tots ells. I penso que, per a ells, quan van morir, sentir la veu, la pell dels seus fills, dels seus néts, va ser un sedant del dolor, una carícia confortant. Morfina d'amor. Però... i si fossin vius, avui? Estarien al poble? A casa seva? En una residència? Si emmalaltissin, avui, moririen sols? Els podríem agafar la mà?

Avui, estan morint els nostres avis i àvies. Moren quan no haurien de morir. Haurien de ser eterns. Mereixerien, ells, l’eternitat. Moren els avis i àvies que no van tenir infantesa. Moren els avis i àvies a qui la guerra els va robar la infantesa. Moren, sols, els padrins i padrines que van patir la fam, la penúria, la foscor del franquisme. Moren els avis i àvies catalans, i els “altres catalans” de Candel. Moren els avis i àvies que, nascuts aquí o vinguts d’arreu, van deixar-se la pell a les fàbriques, al tros. Són els avis i àvies que van poder comprar-se un sis-cents per dur-nos a veure el mar. Són els avis i àvies que més van tremolar el 23F. Són els que ens van ajudar, amb els seus quatre duros que tenien estalviats per a la jubilació, perquè poguéssim superar la crisi de fa uns anys. Són els avis i àvies que no han tingut mai un “no”. Són els avis i àvies que han fet de cangurs dels nostres fills aquests anys. I moren. Moren quan no els toca. Moren quan haurien d’estar acomiadant-se, lentament, i a la seva manera, d’aquest lloc on, en lloc d’un jardí amb flors aromàtiques els hem plantat el més feréstec dels boscos. Nosaltres. Sí, nosaltres.

El virus entra per contacte.Quina paradoxa. Quan més contacte necessitem… Es fica als pulmons. Et costa respirar. Quan als nostres avis i àvies els hauríem de donar més aire i més alè que mai, quan haurien de respirar més que mai… els falta l’aire. No els donem aire. Moren. No els han matat les bombes, ni la metralla, ni les delacions dels veïns, ni la misèria, la penúria o la fam. Ni la guerra, ni la postguerra. Moren i no estàvem preparats. No hem sabut estar preparats. No hem volgut estar preparats. No per aquesta crisi, sinó per a donar una merescuda i digna vida als nostres avis i àvies. Hem fet tard.

Avui, els hospitals i residències són plens d’avis, malalts. Alguns, abandonats. Moren. Potser no som dignes dels nostres avis i àvies. No els hem sabut tornar tot el que ens han donat i han fet per nosaltres. Avui, els parcs infantils són precintats. Buits. Els infants, tancats a casa. No oblidem, mai, que nosaltres, un dia, serem els seus avis. Les seves àvies.