Dimarts, 7/4/2020
9055 lectures

Moren els nostres avis

Moren els avis. Els nostres avis, les nostres àvies. Els estem deixant morir. Sols. Sense que els agafem la mà al darrer sospir. Sense unes darreres paraules conegudes. Els resta la mà d’una infermera. Morfina. És el desconegut i maleït virus. Sí. Però nosaltres en som còmplices.

Els meus avis, tots quatre, van anar morint fa anys. Sempre els recordo. Aquests dies, encara més. Els recordo perquè els enyoro. Perquè me’ls imagino al xat que fem aquests dies amb la família. Me’ls imagino barallant-se amb el mòbil o amb la tauleta, per connectar-se amb nosaltres. I em pregunto: Això és tot el que els hem donat? Un telèfon. WI-Fi. Fibra òptica. 4G.

Aquests dies recordo els meus avis. Recordo els millors moments. També alguns de no tan bons. Recordo quan van morir. Recordo quan va morir el padrí Ramon, de Barbens. Jo tenia vint anys. Havia passat els estius de la meva infantesa i molts caps de setmana a casa seva, a casa de la padrina Ramona. El padrí, pagès, era un home de poques paraules. Pocs estudis. Molta saviesa. Per fora era seriós, esquerpot. De cada cinc paraules, una era "cagondéu". Per dins, tot cor. Un cor esquinçat. Un cor esbocinat per la metralla del dolor. No en parlava mai, però tots sabíem que la guerra li havia tret el vestit de republicà i, després d'anys de presó i repressió franquista, li va posar una cuirassa de silenci. Poc abans de morir, em va parlar de la guerra, no ho va voler fer mai, tot i la meva curiositat jovenívola i el meu desvetllar independentista. Va parlar de la presó, les tortures, dels delators veïns que ara es trobava al cafè del poble... Va parlar com no ho havia fet mai. Era conscient que marxava. Recordo que, hores abans de morir, vam anar al poble a acomiadar-nos d'ell. Fins feia poc, la mort era un tabú per a la nostra generació. Ningú ens havia parlat de la mort, i molt menys del dol. De petits, ens explicaven que el dia que algú moria, anava al cel i era una estrella més en el firmament. De petits, de nit, miràvem el cel i pensàvem quina estrella devia ser la iaia Angeleta, l'avi Ton, la tieta Lola, el tiet Joaquim... Aquell dia, el padrí era al llit. Veies com s'anava apagant lentament. Els cosinets ens vam anar acomiadant d'ell. No podia parlar. Només sentíem algun esbufec. Mai havíem estat tan a prop d'una vida que deixava de ser-ho. Tan a prop de la mort. El meu torn. Li vaig agafar la mà. Una mà dèbil. Freda. Una pelleringa. El padrí marxava, es fonia, amb setanta-sis anys. Jo en tenia vint i la vida m'esclatava. El padrí, moria. La vida i la mort, agafades de la mà. Llavors, vaig sentir que feia un últim esforç. Va obrir els ulls i em va prémer la mà. Fort, tant com va poder. I en aquell instant em va dir més coses que en molts anys.

Aquests dies m'imagino com serien, què farien, on estarien, els meus avis, si fossin vius? D'alguna manera, em vaig acomiadar de tots ells. I penso que, per a ells, quan van morir, sentir la veu, la pell dels seus fills, dels seus néts, va ser un sedant del dolor, una carícia confortant. Morfina d'amor. Però... i si fossin vius, avui? Estarien al poble? A casa seva? En una residència? Si emmalaltissin, avui, moririen sols? Els podríem agafar la mà?

Avui, estan morint els nostres avis i àvies. Moren quan no haurien de morir. Haurien de ser eterns. Mereixerien, ells, l’eternitat. Moren els avis i àvies que no van tenir infantesa. Moren els avis i àvies a qui la guerra els va robar la infantesa. Moren, sols, els padrins i padrines que van patir la fam, la penúria, la foscor del franquisme. Moren els avis i àvies catalans, i els “altres catalans” de Candel. Moren els avis i àvies que, nascuts aquí o vinguts d’arreu, van deixar-se la pell a les fàbriques, al tros. Són els avis i àvies que van poder comprar-se un sis-cents per dur-nos a veure el mar. Són els avis i àvies que més van tremolar el 23F. Són els que ens van ajudar, amb els seus quatre duros que tenien estalviats per a la jubilació, perquè poguéssim superar la crisi de fa uns anys. Són els avis i àvies que no han tingut mai un “no”. Són els avis i àvies que han fet de cangurs dels nostres fills aquests anys. I moren. Moren quan no els toca. Moren quan haurien d’estar acomiadant-se, lentament, i a la seva manera, d’aquest lloc on, en lloc d’un jardí amb flors aromàtiques els hem plantat el més feréstec dels boscos. Nosaltres. Sí, nosaltres.

El virus entra per contacte.Quina paradoxa. Quan més contacte necessitem… Es fica als pulmons. Et costa respirar. Quan als nostres avis i àvies els hauríem de donar més aire i més alè que mai, quan haurien de respirar més que mai… els falta l’aire. No els donem aire. Moren. No els han matat les bombes, ni la metralla, ni les delacions dels veïns, ni la misèria, la penúria o la fam. Ni la guerra, ni la postguerra. Moren i no estàvem preparats. No hem sabut estar preparats. No hem volgut estar preparats. No per aquesta crisi, sinó per a donar una merescuda i digna vida als nostres avis i àvies. Hem fet tard.

Avui, els hospitals i residències són plens d’avis, malalts. Alguns, abandonats. Moren. Potser no som dignes dels nostres avis i àvies. No els hem sabut tornar tot el que ens han donat i han fet per nosaltres. Avui, els parcs infantils són precintats. Buits. Els infants, tancats a casa. No oblidem, mai, que nosaltres, un dia, serem els seus avis. Les seves àvies.

 

 

 

 

 

 

Altres articles de Toni Cortès Minguet

14 Comentaris

M

María Rosa

Lleida

11 d'abril 2020.18:13h

Respondre

Llegint el teu escrito,he pensat que no tenim molt en comu.. Perquè el meu pare va anar a la guerra amb 17anys..Jo en tinc 71,no teniem cap comoditat a casa.Els avis abans podien estar a casa,la... Llegir més mare va ferse carrec de cuidar a la meva avia, que va morir que yo tenia un any..El meu pare era el petit de tres germans.Vivien a casa dels pares,ara ja es diferent I la meva mare va morir en una residencia a companyada de tots.Va patir un infart i els metges del Arnau ja ens van deixar passar per agafar la seva má.El pare va morir amb 55 anys i no vaig poguer está amb ell.Va ser molt trist.Peró això no es per culpa de ningún.No sòc independentista.Repecto a tothom i en aquest moments, voldria veure mes unió.Una salutació

J

Josep Maria

Igualada

10 d'abril 2020.17:08h

Respondre

Toni, t’ens molta rao
M’eh emocionat molt per aquet article has publicat, gràcies

M

Margarida

9 d'abril 2020.21:40h

Respondre

Si, es trist, massa trist.... pero jo em pregunto si hem de donar la culpa als ”altres” o si hem estat nosaltres els febles de no defensar els nostres drets.
No hem reaccionat!!!. Si ens... Llegir més escoltem be els sentiments i som honrats potser podriem dir que em tingut por?

R

Rosa Farres

Igualada

8 d'abril 2020.15:45h

Respondre

Tres touchant com diuen els francesos
Tu no hem coneixes , la teva mare si ha sigut un relat preciós molt escaient no ser com explicar lo que he sentit però ha sigut algo poc usual i molt... Llegir més sentimental i preciós
Felicitats per aquesta manera d,expresarte

R

Ramon Prat

Igualada

8 d'abril 2020.09:47h

Respondre

Molt bonic Toni. De peus a terra...

E

Eugenia

Mediona

8 d'abril 2020.00:10h

Respondre

Llàgrimes als ulls nus a la gola i molta molta impotència ????????

C

Concepció Soler

Igualada

7 d'abril 2020.22:33h

Respondre

Hola Toni: El teu escrit, emociona molt, jo també vaig poder despedir el meu Avi Pau, no en el moment de la mort , ell ens va deixar unes hores més tard, jo en aquell moment ja tenia el meu... Llegir més fill que era un bebè. Al marxar ja sabia que era el ultim moment d’estar al seu costat. I tens una sensació estranya. I venen al cap un munt de records, i vivències viscudes amb ell. Pro ara si que amb aquesta pandèmia ells estan morin sols, es molt trist fa molta pena. Espero que aquesta circumstància, faci reflexionar a tothom. I aquí ho deixo......

J

Joan

Igualada

7 d'abril 2020.20:42h

Respondre

No cal dir-hi res mes... De fet a part de la llagrimeta, se’m ha fet un nus a la gola que no podria articular cap paraula.
Gràcies, Toni, per aquesta meravella escrita!

P

Pepita

igualada

7 d'abril 2020.20:24h

Respondre

molt ben dit.

P

Pep

7 d'abril 2020.17:51h

Respondre

Toni, et diré uns cosa, no soc dels teus, però Mentres et llexie m’has fet plorar.
Gràcies Toni, per ferme plorar plorar es bo, ens fa sentir humans, i iguals.
Gràcies Toni!!!!!

F

Francesc Ricart i Orús

Igualada

7 d'abril 2020.10:21h

Respondre

Article esplèndid i admirable. Gràcies.

M

Miquel Segura

Igualada

6 d'abril 2020.22:20h

Respondre

Sentides paraules que conviden al sentiment colectiu , un nus a la gola i la impotencia devant lo que no hauría de estar passant , si es moren i moren sols.

M

Maria

Igualada

6 d'abril 2020.10:30h

Respondre

Te’ns tota la raó. Estan morint els nostres avis i àvies i ara no és el seu moment. És indigne que els responsables polítics que prenen les decisions no hagin fet molt més. És aberrant! Som... Llegir més números per estadístiques i no ens tracten com a persones i als nostres avis i àvies tampoc. Tindrem memòria? Entenc que la societat inculte i ignorant, no.

L

Lino

Igualada

6 d'abril 2020.09:55h

Respondre

Profund. Un altissim grau de sensibilitat, d’aquesta que tanta falta ens fa.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.