Últimament les eleccions són molt divertides. Si fem un esforç recordarem aquelles nits electorals en què tots els partits polítics guanyaven, però l’any 2015 és diferent. Ningú no guanya però tampoc no perd. Fet curiós del món polític hispà que permet que tots els jugadors empatin sempre independentment del resultat que treguin. Ara no es guanya, ara es resisteix.

M’agradaria que penséssim tots junts sobre el 20-D i el resultat a què ens ha abocat com a ciutadans (no el partit) d’un país molt divertit que té una tendència natural a la festa i la xerinola. I com que som naturalment així, tenim tertúlies i analistes per comentar la jugada. Per tant, som-hi i comencem amb els que han "guanydut".

El Partido Popular va guanyar les eleccions legislatives amb 123 representants fet que deixa els dirigents d’aquest partit molt lluny dels 176 representants que es necessiten per a governar. Per tant, el Partido Popular potser no va guanyar les eleccions, sinó que van tenir allò que vaig aprendre a l’institut de la victòria pírrica. Per si de cas no ho sabeu Pirros fou un rei que va guanyar un parell de batalles contra l’exèrcit romà tot perdent molts dels seus efectius. I així ens trobem en Mariano Rajoy qui com a nou Pirros torna a casa amb un exèrcit molt més petit que el que tenia i, per cert, incapaç d’atacar novament a ningú. Però com que aquest país és el de la pandereta i la bota, la mateixa nit electoral va proposar que capitanejaria el nou govern tot recolzant-se en tots aquells partits que li facilitessin la investidura. Ara bé, ens hauríem de preguntar qui vol ajudar el moribund?

Permeteu-me ser una mica maquiavèl·lic, però em temo que Rajoy va dir això abans que algun dirigent del Partido Popular posés sobre la taula que la victòria pírrica obtinguda era deguda a la seva mala gestió dels recursos. Vamos, allò del Clemente del patapum pa’rriba. Rajoy necessitava convertir la seva investidura en el problema, i no ser ell el qüestionat per uns mals resultats ja que aleshores apareixerien els llops, les hienes i els voltors per prendre-li la cadira. La millor manera de fer entendre als altres que s’ha guanyat és actuant com el campió, i a això hi tornarem d’aquí una estona.

Però per victòries pírriques tenim el Partido Socialista Obrero Español que obtingué un meravellós 90 en el còmput global. Vull recordar que només Catalunya envia 47 representats, això vol dir que el PSOE no va tenir ni dos cops els seients que envia el Principat –ai, com m’agrada això del Principat! Cada cop més sembla un partit de les zones rurals del país, aviat els veurem fent campanya amb el Martínez Soria.

En Pedro Sánchez va veure com perdien els tres dígits i es quedaven molt a prop de la tercera força que és competidora directa seva. Però parlem d’en Pedro. La nit electoral va fer allò que li toca, reconèixer la derrota tot passant-li la pilota de fer govern al PP. Però de sobte, un parell de dies després es despenja amb un possible acord amb la tercera força per a fer govern. Què ha passat? Pedrooooo! Què és aquest canvi?

Li heu vist la cara de cansat? Ha envellit sis anys en una setmana. Ulleres, el somriure ha desaparegut i crec que el seu telèfon no para de sonar. Si en Pedro deia que havia perdut, és a dir, que el PSOE es quedava a l’oposició, qui en seria el culpable? Ell. I tan clar era això que els voltors del seu propi partit ja van començar-se a moure, però com que això de la política és discurs i vocabulari, allà no en diuen voltors sinó barons. El president d’Extremadura, el senyor Fernández Vara, la presidenta d’Andalusia, la senyora Susana Diaz, i tots els que es veuen a sí mateixos com a salvadors de la pàtria davant dels separatistes i del capitalisme financer mundial, van fer un pas endavant.

I vull tornar a ser maquiavèl·lic per un instant, en Pedro Sánchez vol salvar-se tot pactant amb Podemos o qui sigui ja que si és president no perdrà força al sí del partit i els barons no podran qüestionar la seva posició. I la pregunta és la següent: és bo per al PSOE pactar amb Podemos? Doncs tan bo com pactar amb el PP. Si el PSOE pacta amb el PP el vot d’esquerra, el socialdemòcrata, el socialista, marxarà per anar a caure a Podemos, a Ciutadans o a Izquierda Unida. Si per contra es decideixen per un pacte amb Podemos, el vot moderat del PSOE marxarà al PP o a Ciutadans. Això és allò que afirmaven les àvies: mala peça al teler.

És per això que la posició dels barons és que no es pot pactar amb Podemos perquè volen fer un referèndum a Catalunya... i ara també al País Basc perquè a la coalició podemita hi ha Bildu. Referèndums que respectin el dret a decidir dels ciutadans, dels pobles, de les nacionalitats... això és massa federal per a un partit federal em temo. A Espanya ser federal significa repartir engrunes, no som massa personalistes...

Però tornem a la política hobbesiana. Susana Diaz creu que si el PSOE no fa res i deixa que el PP governi amb minoria farà perdre poder al PP pel desgast i podrà culpar  Pedro Sánchez de la caiguda socialista: un combo. I ella emergirà com a salvadora del socialisme espanyol deixant el govern andalús per a abraçar la Moncloa. Però tampoc no perdeu de vista el paper d'altres socialistes que contemplen amb certa trempera ser el nou Felipe González i capitanejar una nova transició per a deixar-ho tot igual.

Potser els únics que van guanyar tot perdent van ser els de Podemos, partit polític curiós aquest. Entre els de Podemos, els de les marees, l’Ada Colau que és un partit en si mateixa, els de Bildu, i tota una miríada de petits grups d’esquerra no se sap quants grups tindran al Congreso. Però el que sí sabem és que el líder de Podemos, en Pablo Iglesias, no el fundador del socialisme espanyol sinó el de la cua, és que des de la nit electoral és l’únic que ha actuat com a president espanyol.

Mentre en Rajoy i el Sánchez provaven de justificar la cadira amb uns resultats més aviat moixos, el Pablo Iglesias va aparèixer somrient i proposant un projecte i un programa per a governar. Quatre punts obligatoris per a pactes i per a governar. Impressionant! Només té 69 representats, és la tercera força, però se sap campió. Puja i ho fa amb força, guanya a la perifèria però és fort a Madrid i als centres urbans. Allò que es diu de la promesa blanca, i no parlo del Cristiano.

El Pablo Iglesias no lluita per la seva cadira, no ha fet un moviment defensiu tot aplicant principis d’equip petit sinó que ha decidit marcar el pas a tots aquells que vulguin els seus vots. És un mascle alfa coneixedor de la seva força, i considero que en el fons va demanar tot el que va demanar per a posar en escac al PSOE ja que no pot acceptar un referèndum a Catalunya ni aplicar la política social de Podemos ja que aleshores la pregunta serà: qui és el partit gran i amb idees? Serà el PSOE un partit seguidista dels podemites?

Amb tot, la major sorpresa a nivell personal fou Ciutadans –o com diuen alguns Ciudatans. El partit de l’Albert Rivera semblava imparable, ja que tot el dia es veia el seu dirigent a la televisió, se’l sentia per les ràdios, se’l veia als diaris, i a més de ser un guapo manifest, sap explicar-se. Com diuen alguns és el nou Suárez, i ara no em refereixo al Barça sinó al franquista reciclat a demòcrata dels 70 i 80. El Rivera representa el centre polític, cosa que crec que no existeix sinó és gràcies al contrast. És a dir, un és de centre quan té un partit a la dreta i un a l’esquerra. El PP seria de centre si Falange tingués representació; i Podemos seria centre si hi hagués un partit neo-Trotskista.

Com va dir un dia una representant de Ciutadans: “no nos gustan las ideologías sino las ideas”. Ja tremolo. Tothom, fins i tot la persona menys formada té ideologia ja que l’acció diària manifesta els seus principis, tot i que potser no declarats. Quan una persona creu que hi ha feines per a homes i feines per a dones, això és ideologia. Potser no articulada, però ideologia. Quan algú ens diu que “no és racista però...” és ideologia.

Personalment pensava que Ciutadans tindria un bon resultat a les eleccions però la sorpresa és que es va quedar molt lluny de Podemos. Amb només 40 representants no es pot anar enlloc. Una altra victòria pírrica. Tornem a dir que Catalunya envia 47 congressistes. Aquí l’error fou de l’Albert Rivera. Pel que sembla les enquestes no anaven bé i Ciutadans no treia bons resultats, així que durant l’últim meeting electoral el Rivera va afirmar que s’abstindria si Rajoy volia formar govern... perdó?! Com?!

Siguem maquiavèl·lics un cop més. Ciutadans afirma abans de les eleccions ser una sucursal del PP ja que s’abstindran sigui quin sigui el resultat, i, per cert, també es donen per vençuts ja que donen per fet que no poden guanyar. Al Youtube això se li diu epic fail. En definitiva, un perdedor seguidista. Aquí vull fer una analogia. Per què comprar el producte nou si el que hem comprat sempre ja funciona? És el que jo anomeno el conflicte entre Pepsi o Coca-Cola.

Però el pitjor error fou el de la nit electoral. A diferència del Pablo Iglesias qui aparegué amb propostes concretes, el Rivera afirma que facilitarà el govern al PP, un dels partits de la vella política provoca l’abstenció de la nova política. Hmmmm.... Sospitós. És normal que molts dels votants de Ciutadans diguin a les enquestes que tornaran a votar PP si hi ha eleccions el 2016. Coca-Cola.

Però no oblidem un petit partit quasi inexistent que també va concórrer a les eleccions: Izquiera Unida-Unidad Popular. Per cert, estic fins a les gònades de noms llargs i complexes per a evitar ser identificats amb claredat. En comú Podem, Democràcia i Llibertat, Junts pel Sí, PSOE, perdó aquests últims no han canviat però els sobren paraules perquè no són ni socialistes ni obrers. Algú ho havia de dir.

Tornem a IU-UP. Només tenen dos representants tot i tenir més d’un milió de vots! Pensem que a Catalunya amb menys vots se’n treuen més! Coses de la concentració de vot. Només vull dir una cosa: algú s’imagina que IU donés suport a Podemos i que aquests últims tinguessin un milió més de vots? El PSOE tercera força però ja! I que tremoli el PP ja que no podrà fer res amb un partit amb una efervescència tan gran.

El dirigent de IU, l’Alberto Garzón, no confondre amb el jutge que havia flirtejat amb el socialisme hispà, no va sortir als principals canals espanyols la nit electoral. Té moltíssims vots, però la llei d’Hondt el penalitza sobre manera, així que se’l pot ningunejar sense conseqüències. I què ha dit el Garzón, tot i que ningú no li ho preguntés? Doncs que està disposat a fer una coalició d’esquerres. Home, clar! Aquest té voltors i llops a tutiplen ja que com tots sabem si hi ha dos comunistes en una habitació hi ha tres opinions! Segur que hi ha molta gent dins de IU que vol ser el nou Anguita i provar la presa de la Moncloa com si fos el Palau d’Hivern, però el Garzón va passar a l’atac tot dient que els seus dos representants estan al Congrés per a fer un govern roig.

Amb tot això exposat proposo que us mireu les tertúlies televisives sobre el 20D amb gent tan distreta com l’Ekaizer, el Maruhenda o l’Ana Rosa tot posant-vos la banda sonora de “Joc de Trons”, de “Borgen”, de “House of Cards”, de “The Wire” i de “El ala Oeste de la Casa Blanca” per ambientar les diverses maniobres polítiques i personals dels implicats.

Per acabar proposo una assemblea per a elegir el millor tertulià de l’any... si pot ser amb assitents imparells.