Els agosts ja no són el que eren. Fa pocs anys els agosts eren mesos de buidor post-apocalíptica ja que tot als pobles no turístics, i Igualada n’era un exemple, tancaven les botigues, els veïns marxaven, els esplais desapareixien, i les famílies peregrinaven a la platja on, un cop allí, es trobaven amb els mateixos veïns que tenien al poble. Així que l’any tenia onze mesos hàbils i un mes complicat en el qual poc es podia fer.

 Això sí, la modernitat disciplinada de la indústria feia que els hàbits dels productors quedessin intactes; si anàvem a les fàbriques durant vuit hores, després emigràvem a les platges duran les mateixes hores per a prendre el sol de manera eficient. D’aquesta manera anar a la platja no era més que una nova obligació de l'estàndard occidental que s’imposava per tot arreu.

I el món era senzill. El mes de vacances a l’agost, la canalla als seients del darrere del cotxe preguntant si ja estaven a prop de l’apartament, les iaies jutjant en silenci, o no, la vida dels fills, i la música del cotxe sonant des d’un ràdio casset. El món era limitat i transparent però fa pocs anys ens vàrem transformar.

 Les famílies es van començar a divorciar, alguns no volien fills, els altres descobrien que eren homosexuals, els de més enllà no tenien feina amb la qual cosa era irrellevant si es feien les vacances a l’agost o al setembre. Per altra part, anar a la platja era només una de les possibilitats, ara es podia anar a la muntanya, al camp, a fer esports amb noms estrambòtics que ningú no sap pronunciar, o fins i tot, i degut a la desregulació del sector aeronàutic iniciada pel govern de Ronald Reagan, alguns poden anar-se’n de vacances a llocs com Bali, Lesbos o Tailàndia.

Però si hi havia una cosa que funcionava com un rellotge suís en aquest món de tradició i regularitats era que els polítics anaven de vacances, el Rei a Mallorca i els periodistes podien cobrir les festes de Gràcia amb tranquil·litat, les ràdios podien parlar d’esports que no interessen –i no donaré exemples per a no ferir sensibilitats- i les televisions podien reposar sèries i pel·lícules de l’any de la picor. Si ho pensem avui per avui les televisions parlen d’esports que només ens preocupen cada quatre anys durant els jocs olímpics, la Nostra torna a programar “Plats bruts”, i els suplements especials sobre les festes de Gràcia comencen a brollar amb la normalitat habitual.

 Només hi ha un aspecte, però, que ha fet un tomb. El Rei no pot anar a Mallorca, els polítics van de vacances però amb el telèfon encès, cosa que no és anar de vacances, i els periodistes de l’estiu van de bòlit provant d’entrevistar a l’home del moment: l’Albert Rivera. I no és que no sigui més important en Mariano Rajoy, que ho és, però ja sabem que en Mariano no és un gran entrevistat perquè se sol posar “en paralelo”. Així que aquest estiu a diferència dels altres se’ns ha postmodernitzat políticament, ja no podem mirar amb tranquil·litat les salvatjades que ens ofereix el Bear Grills o l’oficina que casa milionaris, no. Ara hem d’estar pendents d’acords de mínims per a saber si tindrem govern.

El que poca gent diu és el que sap tothom i que ningú no diu perquè hi ha un cangueli generalitzat davant de la possible materialització de les sospites. El govern que entri a la Moncloa, sigui del color que sigui, haurà d’executar unes retallades monstruoses que amb seguretat es transferiran a les autonomies fent que els serveis més essencials com l’educació o la sanitat vagin encara una mica pitjor. Els polítics espanyols sempre podran dir que la Merkel és dolenta, ignorant que a més dèficit, més deute i a més deute més risc, i amb el risc més interessos per a pagar el deute, amb la qual cosa... ja m’enteneu, oi? Com deien a casa: no se’n poden gastar quatre si n’entren dos.

 Per altra part, aquest país necessita, i això no és una opinió personal, una reforma brutal, des de l’operativa de les institucions fins a la gestió dels recursos públics passant per a limitació d’anys al poder, una millor transparència en la presa de decisions, i un replantejament d’objectius de país. I tot això s’haurà de fer amb un govern en minoria, una oposició que ha ensumat sang, uns ciutadans tips de mentides que només veuen voltors quan miren el debat d'investidura.

I per anar acabant vull fer-ho amb un toc d’optimisme comentant que governi qui governi haurà de tocar les pensions, i tocar significa retallar o posposar o modelar o fer viable un fet terrible: no tenim fills, mig país està aturat i tenim una de les millors esperances de vida del planeta. Així doncs, si volem parlar de política ho hauríem de fer de manera intel·ligent no pensant en si en Mariano tindrà prou vots per a ser President i governar-nos durant quatre anys més sinó pensant i debatent què haurà de fer i com volem que ho faci.

 Ara bé, si per algun d’aquells estranys viaranys esteu llegint aquest article des de la platja i us he tallat el rotllo no us preocupeu, ja que quan arribin les bufetades aquestes seran tan brutals que sempre podem anar un cop més a la platja perquè de moment és gratis. I si les bufetades comencen a caure i no les entenem, no patiu, això vol dir que ens les estarà explicant un polític.