"Les guerres seguiran mentre el color de la pell segueixi sent més important que el dels ulls."

Bob Marley

És de casa la família del Mohamed, amb pare català i mare siriana? És de casa la María amb pares andalusos nascuda a Igualada? I en Pere? Amb pares barcelonins nascut i crescut a l’Argentina i resident a Igualada. És de casa la Sabah nascuda al Marroc i resident a Igualada des de fa 20 anys? I la família del Jordi? Amb mare i pare igualadins vivint a Lleida des de fa 15 anys? És de casa la família de la Marina, de pare francès i mare catalana, nascuda a França? És de casa el John nascut a Anglaterra de pares anglesos i resident a Igualada des de fa 5 anys? És de casa el Joan nascut al Senegal i adoptat per una parella de Montbui residents a Igualada? Sóc de casa jo? De quina casa?

Sembla absurd que vivint en un món totalment globalitzat algú es pugui declarar jutge decisor sobre qui és de casa i qui no. Perquè al final, tot i que tothom se sent part d’algun lloc (potser senzillament del món, potser de tots els llocs que han significat quelcom), hi ha tantes cases – físiques, simbòliques, emocionals,...–com persones hi ha al món i “ser de casa” és una etiqueta més d’aquestes que posem per categoritzar, desvaloritzar i posar en nivells diferents a persones.

Eliminem aquelles etiquetes que simplifiquen realitats i que alimenten i construeixen demagògies sobre mapes molt més complexos, demagògies que fan mal, que ataquen directament drets i necessitats de qui les pateix en primera pell i que confronten persones amb les mateixes lluites quotidianes. Eliminem aquelles etiquetes que inconscientment o conscient donen més valor a unes vides que a unes altres i parlem de persones, no de cases, ni de noms i cognoms, ni de procedència, opció sexual o professió; parlem de persones, si voleu de persones que viuen i conviuen en una mateixa societat, persones amb històries viscudes, amb projectes de futur, que tenen o no problemes econòmics, que són més o menys felices, que vénen d’aquí o d’allà; parlem de persones amb unes o unes altres necessitats, que pateixen pels seus, que estimen a qui volen, que lluiten pel dia a dia, que ploren i que riuen. 

En definitiva, parlem de persones i batallem perquè a casa nostra, vingui qui vingui i d'on vingui se senti com a casa seva.