Era el primer cop.

Un curs com qualsevol altre.

Ens van demanar, que cada alumne presentés un tema lliure, davant els companys de la classe.

Se'm va tallar la respiració, les cames van començar a tremolar de forma automàtica. I de cop i volta, papallones a l'estómac.

Teníem una setmana per preparar-ho, una setmana per davant, plena de neguits produïts per uns pensaments repetitius i bloquejadors.

El tema que vaig escollir va ser parlar sobre la vida dels aborígens australians, feia poc que havia llegit un colpidor reportatge a la revista Integral, i que m'havia impactat.

Em vaig preparar el tema, que podia explicar molt bé de tu a tu, en persona. De fet, ho vaig explicar a un conegut que feia el mateix trajecte que jo en autobús, just el dia abans de fer-ho davant tota la classe. Tot va anar bé.

Ningú m'havia explicat encara quines coses calia tenir en compte a l'hora de perdre la por i presentar un tema en públic, ni en l'àmbit d'estructura / contingut, ni en l'àmbit de forma: com interactuar amb el públic, com relaxar-se prèviament, creences limitadores, la importància de la comunicació no verbal, etc. Coses que davant d'un grup gran de persones semblen més necessàries que en una conversa personal.

Quan va ser el meu torn i em vaig veure davant la mirada de tots els companys de classe, només tenia una idea al cap: escurçar el què havia preparat i acabar l'abans possible. Asseguda, protegida darrere la taula del professorat, amb la gola seca i la sensació que em tremolava la veu, vaig començar a llegir. Van ser els 10 minuts més llargs de la meva vida.

No recordo si em van aplaudir o no. Ni la nota que vaig obtenir. Vaig fer-ho perquè tocava i perquè no tenia cap "escapatòria" si volia aconseguir la titulació final. Recordo perfectament la mala estona que vaig passar. I ara sé que vaig fer moltes de les coses que, justament, cal evitar a l'hora de presentar en públic.

Sovint, la vida ens sorprèn, i fa girs inesperats. Ara, sovint gaudeixo tots els moments on puc compartir estratègies i eines per ajudar a altres persones a fer presentacions en públic de la forma més natural possible.

Ajudant a fer que passin de fer-les perquè toca tot desitjant acabar l'abans possible, a fer-les per aprendre, per créixer, i sobretot, per gaudir. Transformant la por, pel repte.

La novel·lista Lilian Hellman tenia raó quan deia "M'agrada la gent que es nega a parlar fins que està preparada per parlar" perquè, realment, la majoria de persones no naixem comunicant bé, però sí que podem aprendre a comunicar-nos millor.

La bona notícia és que la comunicació eficaç és entrenable i no té contraindicacions d'edat.