El CatSalut manifesta que "no hi poden haver privilegis davant d'altres mares" a la Unitat de Nounats

Sr. Josep Maria, potser si diu que s’ha de parlar amb coneixement no és el més adequat.
Fins ara m’he estat de dir res, però jo vaig ser una de les persones que va atendre a aquesta mare i... Llegir més em sap molt de greu tot el que s’està dient i traiet de context, i que ella no va dir, ni escriure, ni fer.
Va fer el que moltes mares haguéssim fet o haguéssim volgut fer.
No es va queixar de res en cap moment. Nosaltres mateixes vam intentar trobar una cadira que estiguessin arreglant i es pogués agafar sense cap compromís però no pas perquè ella es queixés reiteradament, ni demanés estar més còmoda. I es podria haver queixar, perquè sr. josep Maria, no sé si sap com està la zona que s’utilitza per asseure’s (encara que la cadira estigui tapissada, com vostè diu) en una dona que acaba de parir.
Aquesta mare ha volgut posar sobre la taula el fet que els nens també haurien de tenir dret a ser acompanyats, o en quin cap cabria que un nen de 2 anys estigués ingressat sense ningú que l’acompanyés? Perquè si es un nadó de dies no hauria de ser així? La majoria d’infermeres i pediatres hi estem d’acord, i és una llàstima que la opinió que ha prevalescut sigui l’altre.
Que per raons econòmiques o d’espai (o de protocol, que tant s’ha dit) no es pugui fer d’una altra manera no significa que no pugui lluitar-se i demanar que les coses millorin.

I el que em sap més greu, pobre noia, és que se l’acusi d’anar a casa, quan hi anava depresa i corrents en una hora mentre el marit s’hi quedava, per dutxar-se, cosa que tots podem entendre, i tornava corrents per si la nena tenia gana. Només faltaria que ara també se la critiqués per baixar a la cafeteria a menjar un entrepà.
Si llegissiu bé, veurieu que la mare mai diu res del ”pell a pell”, i per tant, sr. Josep Maria, torna a pixar fora de test. Llegeixi bé el que ella diu, i no el que posen en boca seva.
I em sap greu tornar a contradir-lo, però qui necessita el llit no és la mare per estar amb el nadó, sinó el nadó per poder estar amb la seva mare.
Espero que la seva dona, filla o nétes, mai s’hi haguin de trobar, en aquesta situació, perquè potser llavors entendrà el que viuen les mares que cada dia veiem passar pel niu.

O parlem amb coneixement i propietat o tant es val el que diguem. Em penso pel que veig escrit en els comentaris, que molts dels opinadors no han llegit tot el que s’ha escrit o ho han obviat.... Llegir més

Les argumentacions de moltes persones excitades pel fet, no s’ajusten a les circumstàncies.

El nadó va ser traslladat a la sala d’alletament perquè se li estava subministrant antibiòtic per via venosa i la mare ja estava donada d’alta, per tant el lloc on estava el nadó, era l’adequat. La sala d’alletament és un lloc del qual se’n pot fer ús a qualsevol hora del dia o de la nit o sigui que sí que és un lloc adequat i hi han cadires folrades, de fet es veuen a la fotografia, una altra cosa és que a la partera no li semblessin bé.

D’altra banda la mare el que volia era passar-hi la nit, perquè deia que el “pell a pell” és molt important, però resulta que durant el dia se n’anava a casa a estones. El fet és que la partera buscava la seva pròpia comoditat, per això se n’anava a casa per certs menesters, aleshores que en fem de l’argument “pell a pell”.

En cap moment la mare va ser separada del seu nadó, simplement se li va aconsellar que si volia descansar, anés a dormir a casa que el seu nadó seria cuidat adequadament, l’argument que no se’n volia separar cau pel seu propi pes, quan de dia sí que ho feia.

Que la mare hauria d’estar “sempre” al costat del nadó és absolutament relatiu, així doncs que fem de les mares que tenen la mala sort de tenir els seus fills a les incubadores?

Aquí sembla que cadascú té un cas a explicar i que jo em pregunto perquè no ho va fer en el seu moment.

Cada casa és un món i aquí parlem d’un cas particular, no cal barrejar coses, doncs les estem portant fora de “mare” i em penso que no estem en un safareig. Que hi haurien d’haver llits per acompanyants a la sala d’alletament és un absurd.

Que a cada mare amb aquestes circumstàncies se li hauria de donar una habitació amb un llit? Doncs perquè no, però és qüestió d’optimitzar recursos i si algun dia sobren els diners, potser aleshores podria ser així, però al ser diners de tots, han de servir per tothom dintre d’uns paràmetres raonables, no per casos en particular. A mi em sembla que hi ha gent que el necessita més el llit que una mare en les circumstàncies que s’expliquen, gent que obviament no pot anar a casa a dormir, perquè no té altre remei.

Finalment dir que em sembla que estem portant al tema a un nivell que no pertoca, al cap i a la fi tot es resumeix en un enfrontament entre dues persones, entossudides i amb manca de flexibilitat en un punt d’un protocol, que van portar el tema a l’extrem.

Com diu el meu amic Pep Sole: “La conclusió és que el país està molt bé l’únic problema és que una partera d’Igualada volia una cadira reclinable i no li donaren?”.

Marta Joncadella

Vilanova del Camí

26 de febrer 2016.18:43h

Respondre

No és que la mare demanés una cadira, ni l’espai per ella sola, va demanar quedar-se amb la seva filla ingressada, que hauria de tenir aquest dret igual que la resta de persones hospitalitzades.... Llegir més La cadira és la solució que semblava més fàcil per resoldre la situació puntual. El que es demana, i m’afegeixo a la seva demanda, és una solució real i no posar un pegat, com deixar una cadira reclinable en aquell cas (que ni així va ser).

Només les mares que han passat per això saben el que és. I és que separar-te del teu fill de poquíssimes hores o dies de vida no hauria d’estar permès a no ser que fos absolutament imprescindible. I sé del que parlo, ja que per desgràcia també ho vaig haver de viure. Això és el que semblen no entendre...
Remei Juncadella (quasi compartin cognom), de debò no entén el que se li està dient? O quin és el motiu pel qual llança pilotes fora? De debò és capaç de recolzar una pràctica que sap sobradament que no hauria de fer-se així? No li fa vergonya defendre aquests protocols i maneres de fer tan deshumanitzades?
Com a dona que és, i segurament mare, s’esperava una mica d’empatia, però està clar que d’això en falta molta pel que estem veient. Els que queden ben retratats són vostès.

sandra genoll

Igualada

26 de febrer 2016.18:37h

Respondre

Quina llàstima, quina falta de sensibilitat, quina mancança de respostes... em pregunto on i com han tigut o tindran els seus fills totes aquestes persones que tant defensen aquesta actuació...

La mare no demanava una cadira reclinable. La mare demanava poder estar al costat de la seva filla. La cadira reclinable era només l’opció fàcil que plantejava ja que en aquest hospital no tenen... Llegir més previst ”l’estrany fenomen” que una mare no vulgui separar-se del seu fill.
Remei Juncadella, el que hauria d’explicar és perquè defensen aquests protocols patètics i deshumanitzats quan saben que les coses no s’estan fent bé. No només per aquest cas, sinó per totes les mares que hi han passat i passaran.
La meva cunyada en va ser una, i hores d’ara encara té gravat a foc la pena d’haver de separar-se del seu fill de poquíssims dies de vida. Això només ho sap qui ho passa.
El que sempre em sorprén és que sigui una dona, que encara hauria d’empatitzar més, qui tingui aquestes respostes tan fredes.

Jaime Mañosas

Vilafranca

26 de febrer 2016.17:38h

Respondre

Que vergüenza que la jefa de la unidad de planificación Regió Sanitària de la Catalunya Central piense y diga esas cosas. Así va esta sociedad.
Encima dice: ”si en un moment determinat la... Llegir més mare estigués en condicions desfavorables i precisés de material més còmode, se li oferiria, però canviar els materials i l’espai en funció del que vol cadascú és massa complex. Tenim els cubicles dotats perfectament per al que són, un lloc per a l’alletament” Pues vaya... que me expliquen lo que significan condiciones desfavorables...

Es que clama al cielo. Cualquier persona con dos dedos de frente verá la absurdidad de la respuesta.

Ingreso compartido ya!!

Quien quiera entender, que lea:
http://m.bebesymas.com/postparto/el-indignante-posparto-de-una-madre-cuidando-de-su-bebe-en-el-hospital-durmiendo-en-un-saco

El que no quiera entender, por mucho que se le explique no entenderá nada.
Ánimos a esta y a todas las mamas luchadoras.

Aida Perez

Igualada

26 de febrer 2016.17:23h

Respondre

Tot el meu suport a aquesta mare. Jo em vaig trobar fa anys en una situació semblant i encara em penedeixo d’haver-me deixat convèncer per deixar sol allà al meu fill. Quina llàstima que no... Llegir més s’estigui entenent bé la qüestió, i entenc que no és pas la cadira, el sac o l’espai, sinó que els nadons no puguin estar acompanyats dels pares quan estan ingressats. Dubto que la mare reclamés l’espai per a ella sola... i és una pena que aquesta polèmica no estigui servint per fixar-nos en allò que pot millorar-se. Quan es diu que ”la demanda és absolutament infreqüent a tots els nostres centres”, ho poso en dubte, ja que la gran majoria de mares no vol separar-se del seu bebè, però vistes les condicions és normal que les mares no demanin quedar-se ja que no està pensat per això. Aquesta és la qüestió: hauria d’estar previst que les mares volen i s’han de poder quedar amb els bebès, si així ho desitgen, sigui per donar el pit o per acompanyar-los.
Un cop més es demostra la poca sensibilitat de la gent que mana en aquesta societat.

A la mare: Endavant!!! Gràcies a gent com tu s’vanaça. Al museu Picasso han hagut de permetre que es pugui amamatar a les seves sales gràcies a una queixa. Segur que molts van criticar a la dona, dient que no cal que s’empori allà al bebè, o ves tu a saber quines animalades, però s’ha aconseguit.

A les altres mares: no us quedeu de braços plegats! Tant de bo jo m’hagués queixat. I les mares que estaven passant el mateix amb mi. I les d’abans, i les de després... Potser si ho haguéssim fet no estaríem llegint aquest article.

L’explicació de la teoria sempre és molt correcta però el protocol és quelcom amb matisos i les explicacions ho aguanten tot. Però davant de la situació que parlem, que hagués fet aquesta... Llegir més senyora?

Perquè parlar és fàcil, però fer front a una situació inusual, no valen només els protocols. Deixar que la mare dormis a terra amb un sac de dormir i una màrfega, durant tres nits, no és tampoc una solució protocol·lària.

Així doncs que s’havia de fer? Cridar als serveis de seguretat i desallotjar la mare? Deixar que només anés a alletar i després obligar-la a anar-se’n a casa? Extreure-li forçosament la llet durant el dia i que fossin les infermeres que alletessin l’infant a la nit? Quines d’aquestes coses són protocol·làries i quines no?

Que consti que no recolzo el posicionament de la mare, ella no és qui per prendre’s certes llibertats per sobre d’unes normes, no està a casa seva i sense normes l’hospital seria un caos. A més la sala era comuna i us imagineu cinc mares amb sacs i màrfegues a terra, com un campament de hippies!

La solució era ben senzilla i com diu la Sra. Remei Juncadella ”si en un moment determinat la mare estigués en condicions desfavorables i precisés de material més còmode, se li oferiria”.

Evidentment en aquest cas una cadira diferent haguera solucionat el problema, però també té raó en dir que no es pot canviar constantment els entorns, però el fet que la mare posés un sac i una màrfega a terra, no era també un canvi de l’entorn?

En fi, excés d’hormones i excés de cel, hi ha maneres menys radicals d’arribar a una solució en una situació inusual, que no sigui cent per cent el que diu un costat o l’altre. Jo en dic la llei de Salomó, sempre hi ha un terme mig, acceptable per ambdues parts, però això no està escrit en cap protocol.

Tot per una punyetera cadira.