Denominacions d’origen

M’agradaria, en aquest article d’opinió, fer un repàs a les principals zones vinícoles d’Espanya, de cara a ajudar-vos a ubicar els vins més coneguts a llocs concrets del país. Hi ha zones emergents, menys conegudes, que produeixen grandíssims vins, però d’això en parlarem en una altra ocasió.

Els vins que han fet que Espanya es conegui mundialment, dels que se n’exporta gran part de la producció no són, moltes vegades, els que més coneixem nosaltres... ja ho comprovareu...

Galícia, amb els seus fins, afruitats i delicats Albariños, fa molt temps que està considerada una de les zones més prestigioses del país en la producció de vins blancs de qualitat. Són vins poc coneguts pel gran públic, però excepcionals acompanyant marisc i peix sense massa condiments.

Jerez, amb els seus vins peculiars, criats amb botes centenàries col·locades una a sobre de l’altra amb un sistema que anomenem 'Criaderas y Soleras' són vins que envelleixen durant anys i, per un curiós fenomen natural anomenat 'Velo en flor', queden semi protegits de l’oxidació i creen uns vins estranys i inconfusibles, tant dolços com secs.

I els vins de Castilla La Mancha? Els típics vins de Valdepeñas, que tots hem comprat al supermercat un dia d’aquells que no et vols gastar la pela... Ara potser pensareu que m’he trastocat, però no creieu que val la pena mencionar la zona vitivinícola més gran d’Espanya, tant en producció com en extensió?... i això sense parlar dels litres i litres que en destinen a l’exportació...

Rioja, Ribera del Duero i Toro. Tres zones on la protagonista és la mateixa varietat però amb diferents noms. La Tempranillo a Rioja, La Tinta del país a Ribera i la Tinta de Toro a Toro. La Tempranillo dona vins afruitats, amb un gran potencial d’envelliment, amb uns tanins (sensació d’aspror a la llengua i el paladar) suaus, però presents, amb més cos i força a Toro i amb menys potència a La Rioja.

No podem oblidar el vi espumós català, el famosíssim cava que, tot i els esforços d’alguns sectors de les espanyes, continua sent un producte universalment conegut, que competeix amb els millors champagnes francesos. Caves joves, Reserva o Gran Reserva que, segons el seu temps d’envelliment, reben aquesta etiqueta i que arriben a públics ben diferents que, o bé busquen la bombolla vibrant i el carbònic present dels més joves, o bé la mel , la pastisseria i els fruits secs dels caves més vellets.

I els Verdejos i els Sauvignon Blanc de la zona de Rueda; vins blancs molt afruitats, que no són del tot secs i agraden a una gran majoria de públic que busca un vi fresc, amb bona acidesa, amb fruita, però fàcil de beure.

Al Priorat tenim uns vins enormement valorats, tant a Catalunya com a fora i el Montsant, al costat mateix, s’ha sabut espavilar i ara està considerada com una zona emergent que donarà molt a parlar en els propers anys.

Totes aquestes zones, i les que em deixo, són grans productores de vi, algunes de més qualitat que d’altres i, perquè no dir-ho, amb més o menys capacitat per vendre’s a l’exterior. Posaré l’exemple del Priorat una vegada més. Aquesta zona produeix vins d’una gran reputació arreu del món però es clar, no tots els vins del Priorat són iguals. De tota manera hi ha hagut el fenomen que el vi fet en aquesta D.O és més car que la mitjana, aprofitant el 'tirón' de la prestigiosa marca 'Priorat'.

A Catalunya tenim molts exemples de grans vins a preus molt mòdics i podem parlar d’aquests preus perquè es produeixen a zones poc conegudes o perquè el celler té aquesta política de qualitat i preus. No m’agradaria acabar aquest article recordant els vins blancs fets amb la varietat autòctona Pansa blanca, d’Alella, els vins blancs de Picapoll del Bages o les garnatxes de l’Empordà.

... i com sempre, insistir-vos en que tasteu i us arrisqueu amb les varietats de cada lloc on aneu i, encara que no encerteu, un altre dia tindreu més sort, us quedarà el record d’una sensació, d’un sabor o d’un aroma únics i irrepetibles.

Salut i vi, amics!