Has guardat les meduses per fer-te una tele nova?

El grup d'investigadors que treballa en la creació d'aquesta pantalla (un projecte que s'està impulsant des de la Universitat Politècnica de València) fa servir diversos llevats als quals introdueix el gen de l''aequorina' mitjançant tècniques de biologia sintètica. Aquest gen és la proteïna lluminosa que posseeixen les meduses, i té també alguna cosa a veure amb aquella altra que permet encendre la bombeta a les cuques de llum.

La investigació ha començat amb pocs píxels, però la intenció és anar-ne augmentant el nombre per poder obtenir imatges amb molta més definició. Ja han simulat el comportament de neurones i de cèl·lules musculars i han estudiat la resposta dels llevats després d'una excitació elèctrica.

A Catalunya l'estudi de la medusa s'ha traduït en fites científiques destacades. Investigadors de l'Institut de Ciències del Mar van aconseguir per primera vegada a escala mundial la reproducció en captivitat d'algunes de les espècies més comunes a la zona mediterrània. Gràcies al projecte se'n pot estudiar el cicle vital complet. L'observació i les dades han permès constatar, per exemple, que hi ha pujades i baixades cícliques.

Si en voleu fer televisors, guardeu-les quan les trobeu que potser l'estiu següent van més escasses. En contra de la percepció que puguin tenir els banyistes, no es pot parlar d'un increment accentuat en els darrers anys. No hi ha res que confirmi que les aigües mediterrànies rebin cada vegada més meduses, tot i que la sobreexplotació pesquera d'espècies com la tonyina vermella fan que tinguin menys depredadors (depèn sempre de les temperatures i de vents i corrents). Justament aquest darrer estiu no ha estat dels més generosos quant a l'aportació d'aquest material. Paradoxalment, sí que es parla d'una proliferació a escala mundial, principalment per problemes de contaminació orgànica (els fertilitzants agrícoles i els residus que arriben al mar el fan més productiu) i per la sobrepesca dels animalons amb qui comparteixen el plàncton com a menú.

Sovint se'ls dóna una fama d'assassines que no mereixen. La perillositat varia en funció del tipus de medusa: unes ni tan sols piquen; unes altres poden provocar picors o irritacions; hi ha les que generen una ferida en forma d'ampolla o úlcera; i finalment les que produeixen un dolor més intens o fins i tot altres símptomes com taquicàrdies, marejos o vòmits i descompensació de la tensió (d'aquest quart grup no se'n trobaria cap al Mediterrani). Un cas a part és el d'unes meduses australianes que provoquen uns símptomes de descompensació fisiològica molt més forts que poden portar a una aturada cardíaca. Amb tot, segons les estadístiques científiques de casos de mort per picada de medusa dels darrers cent trenta anys, en tot el món haurien mort només quatre persones. En aquest sentit i sense anar més lluny, les abelles són molt més demolidores i no se les sol criminalitzar... De tota manera, benvolguda amiga medusa... no et sàpiga greu si quan arribes no et vinc a saludar.

Oriol Solà i Prat