‘Els únics moments en què vam passar por va ser quan la policia va desaparèixer del carrer i quan els Pro-Mubarak van irrompre violentament a les manifestacions de la plaça Tahrir’

Elena Gutiérrez viu amb el seu marit (egipci) i els seus dos fills de set i dos anys en una zona plena d’estrangers, allunyada de la Plaça Tahrir i per això explica que no ha viscut gaires situacions de pànic. Un dels moments més durs, segons Gutiérrez, va ser quan el règim va deixar tot el poble sense connexió internet ni mòbil: ‘Durant dos dies només vam poder comunicar-nos entre nosaltres i amb la família per telèfon fixe’

Han estat molts dies de revolta i manifestacions en els que Elena Gutiérrez, alguna vegada, ha pensat de marxar del país: ‘La gent més rica de El Caire va agafar un avió el primer cap de setmana de revoltes i van marxar en altres països, a nosaltres, l’ambaixada espanyola simplement ens va dir que no participéssim en les manifestacions sota amenaça de ser deportats o expatriats, veient com estaven els aeroports, jo em sentia més segura a casa meva’, explica Gutiérrez.

El dia a dia

Elena Guitérrez explica que un dels moments de més pànic, a part de les onades de violència provocades per la irrupció dels Pro-Mubarak a la Plaça Tahrir, va ser quan de cop i volta la policia va desaparèixer dels carrers i els presos es van escapar de les presons: ‘Aquí a El Caire hi ha policia per tot arreu, no veure’n era preocupant, a més a més, els presos havien començat a sabotejar apartaments i centres comercials com el Carrefour’. Va se aleshores quan els veïns es van organitzar per fer guàrdies, vigilaven les cases proveïts amb bastons de fusta, de ferro o amb armes per defensar-se de possibles lladres que aprofitaven la situació de revolta: ‘Jo no volia que el meu marit hi anés, però ell es va sentir amb l’obligació de fer-ho i també va sortir a fer guàrdies’.

Els bancs van estar una setmana tancats: ‘Per sort, nosaltres teníem diners a la caixa forta’, explica Gutiérrez. Ara bé, segons la igualadina, durant el matí les botigues estaven obertes i no hi va haver problemes d’aprovisionament. El fill gran de l’Elena, en Nadim, explica la història d’una manera naïf, content per no haver d’anar a l’escola i d’haver conegut els seus veïns durant els dies de revolta: ‘A les tardes organitzàvem pícnics amb els veïns i ens dedicàvem a netejar els carrers’.

Els mitjans de comunicació, alarmistes

La informació a l’Elena i a la seva família els arribava via els mitjans de comunicació: ‘També ens van tallar el senyal d’Al Jazeera durant uns dies’. Les primeres imatges les vaig rebre a partir del canal 24horas de TVE: ‘Al principi em van semblar imatges molt alarmistes i vaig comprendre la preocupació de la meva família i dels amics’. També va ser un motiu de preocupació el fet que arrestessin i ataquessin daurant uns dies els mitjans de comunicació internacional. El règim no volia que el que estava passant al país traspassés les fronteres.

Les diferents posicions dels egipcis.

Elena explica que entre el poble egipci hi havia diferents posicions. Les classes baixes creuen que amb la dimissió de Mubarak s’apujaran els sous i baixaran els preus dels aliments. Després hi ha els qui creien que era necessari un canvi però no volien que el país restés paralitzat i finalment hi havia els joves manifestants que gaudien del suport d’intel·lectuals i enemics del règim.

Segons comenta Elena, a causa del fort increment del cost de vida d’Egipte, ella i el seu marit s’havien preguntat més d’una vegada com podia sobreviure la gent pobre o de classe social baixa, però confessa que mai s’hagués pensat que arribaria una revolta: ‘Aquí la gent és molt religiosa i es refugia en la religió’. Ni tan sols les revoltes de Tunísia van despertar l’alarma a casa de l’Elena.

Un desenllaç feliç

Segons Elena el pitjor de tot és la incertesa, llevar-te cada dia sense saber què passarà l’endemà, si la gent deixarà el carrer o el país seguirà paralitzat, si Mubarak dimitirà o s’aferrarà al poder...:’Quan tens dos fills petits, aquesta incertesa es fa més dura’. Ara és a Igualada i afirma que està tranquil·la sabent que a el president ha dimitit i que la vida torna a la normalitat. Afirma que la gent està il·lusionada però creu que la majoria no sap exactament com succeirà la democràcia.

El dissabte dia 11, una vegada Mubarak havia dimitit, Elena va anar per primera vegada a la plaça Tahrir, hi va portar els seus fills perquè visquessin la festa en què s’havia convertit la ciutat: ‘Jo no vaig participar de les manifestacions, a part de l’avís de l’ambaixada, crec que és un affair dels egipcis, han de ser ells qui decideixin sobre el futur del seu país’

Tot i que l’Elena ha viscut pocs moments de molta por, és conscient que al país s’han viscut moments molt tensos i explica que el fill de la senyora de fer feines que té a casa seva va rebre un tret a la cama i va veure com morien companys seus. ‘El pitjor de tot això, és que pel camí hi ha hagut molts morts i ferits’.