Encara que el vegem com un aparell obsolet i oblidat, en desús amb l’aparició d’Internet i el correu electrònic, el fax sempre ha estat entre nosaltres. Algunes companyies encara conserven l’aparell i la línia telefònica i en fan ús regularment i alguns fabricants continuen llançant al mercat nous models de faxos.

Per als nascuts a partir del 1990 direm que el fax permet transmetre un document amb textos i imatges a través de la línia telefònica. Consta de tres peces integrades en un sol aparell: un escàner d'imatges, un mòdem i una impressora. L'escàner converteix el document original en un mapa de bits. El mòdem envia el mapa de bits per la línia telefònica a un aparell similar. El mòdem d’aquest aparell rep el mapa de bits, el reconverteix i l'envia a la impressora, la qual imprimeix en paper una còpia del document original. Efectuat el procés, l’aparell emissor emet un comprovant en paper que certifica que la transmissió s’ha efectuat correctament i n’indica l’hora i la durada. Precisament aquesta capacitat de deixar constància física que la comunicació s'ha produït és un dels factors que contribueixen al fet que se segueixi utilitzant aquest mitjà, encara que sigui de forma minoritària.

Encara avui en alguns sectors d’activitat s’utilitza el fax pel seu valor legal i probatori. Les notificacions enviades i rebudes per fax constitueixen una prova vàlida i els documents resultants es consideren originals i autèntics.

A banda de l’ús empresarial que se n’ha fet, el fax ha estat utilitzat per artistes com a dispositiu per a la creació artística. Alguns artistes xalaven en veure com l’obra d’art sortia de la màquina de fax. D’altres creadors utilitzaven el fax per interactuar amb col·legues.

Fa uns dies vaig ensopegar per casualitat amb Artifax, un projecte artístic que connecta els ciutadans nord-americans amb els seus representants electes; en concret, crida l'atenció dels legisladors enviant-los art de protesta per fax. A la pàgina web d’Artifax el lema “take action, fax Congress” dona la benvinguda al visitant. La iniciativa va començar com una eina per instar el Congrés a protegir la National Endowment for the Arts (NEA), però s’ha convertit en un canal de comunicació més entre la ciutadania i la classe política.

La pàgina web mostra obres d’art donades per artistes. L’usuari ha de seleccionar una obra d’art, introduir la seva adreça perquè l’aplicació li mostri els senadors i congressistes de la seva zona, escollir-ne un, seleccionar una “causa”, escriure un missatge al polític, afegir-hi el nom i la signatura i clicar a “enviar”. Llavors el sistema envia el missatge i l’obra d’art al representant. En seleccionar la “causa”, l’aplicació suggereix un missatge per defecte, que l’usuari pot modificar. L’usuari també pot indicar si és un votant registrat, informació que es fa constar en el fax que rep el polític. (Als EUA els votants s'han de registrar per poder exercir el seu dret a vot).

Use All Five, un estudi de disseny de Los Angeles, va crear Artifax per conscienciar els congressistes de la importància de la NEA en el finançament de les arts als EUA i per lluitar contra una retallada pressupostària anunciada per l'administració Trump. L’assignació de la NEA només pujava 148 milions de dòlars, un 0,003 per cent de la despesa federal anual, i se sospitava que la retallada formava part d'un atac més ampli a les arts per motius ideològics. Una obra de Natasha Jen compara les despeses en seguretat de Melania Trump amb el pressupost anual de la NEA, que és menys de la meitat. La retallada pressupostària de la NEA va quedar finalment sense efecte.

Enviar un fax pot ser més efectiu que una trucada telefònica o un correu electrònic, perquè les línies telefòniques sempre estan ocupades i les trucades s’acumulen a les bústies de veu i els correus a les safates d’entrada, però els faxos són objectes tangibles molestos. A mesura que s'amuntega el paper, els legisladors poden veure el suport que una causa té entre el seus electors.

Per què hi ha activistes als EUA que tornen al fax vint anys després? Segurament perquè, a diferència dels correus electrònics i dels missatges a través de xarxes socials, la comunicació per fax és autèntica i subversiva. El projecte Artifax no és subversiu perquè qüestioni l’ordre establert (en realitat és un instrument que consolida el sistema polític nord-americà) sinó que és subversiu perquè molesta i, en molestar, aconsegueix uns determinats objectius.

En temps convulsos com aquests segur que trobarem causes per defensar i representants electes a qui enviar faxos.