Dijous, 11/2/2021
1484 lectures

Jordi Cuixart se’n va a la fàbrica

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, té moltes facetes. Potser la menys coneguda és la faceta d’empresari. L’any 2003 fa fundar l’empresa Aranow Packaging Machinery, que el 2018 va facturar 6 milions d’euros i donava feina a més de 40 empleats. Es dedica a dissenyar i construir maquinària per envasar productes d’alimentació en monodosis. La majoria de les vendes són d’exportació.

Sempre m’ha cridat l’atenció que en entrevistes als mitjans de comunicació Cuixart utilitzi de tant en tant l’expressió ‘anar a la fàbrica’. Trobo que molt poca gent fa servir aquesta fórmula. Sembla una expressió més pròpia d’una altra època, quan hi havia més fàbriques i les fàbriques convivien amb els habitatges als centres de les ciutats. És una expressió que durant la seva vida laboral vaig sentir-li dir al meu pare, treballador d’una empresa de gènere de punt. ‘Me’n vaig a la fàbrica’. Fins i tot després de la jubilació, i quan l’empresa on va treballar una pila d’anys ja havia tancat, s’hi referia com a ‘la fàbrica’. Els anys que vaig treballar a Punto Blanco vaig poder constatar que tothom utilitzava el terme ‘fàbrica’ quan es referia a la seu de l’empresa; el concepte ‘fàbrica’ incloïa també les oficines, de manera que els venedors repartits per tota la geografia espanyola i els agents i distribuïdors internacionals enviaven les comandes ‘a fàbrica’, malgrat que aquestes comandes es rebien a les oficines i les gestionava personal administratiu.

El cas és que ara ningú no diu que va a la fàbrica. Diem ‘vaig a treballar’ i prou. Potser perquè la majoria de les fàbriques avui són en polígons industrials i no al centre de les ciutats, i per tant són menys visibles; potser perquè en realitat queden poques fàbriques després d’haver deslocalitzat la manufactura de manera sistemàtica; potser perquè l’activitat econòmica s’ha diversificat en benefici dels serveis i dels sectors intensius en coneixement, la fàbrica com a concepte ha perdut pes en el nostre imaginari col·lectiu. Fabricar ja no és una activitat econòmica atractiva per als joves. En els darrers anys els graus d’enginyeria industrial han tingut notes de tall molt baixes, entre 5 i 6, perquè l’oferta de places era superior a la demanda. Els meus alumnes han d’escollir una idea de negoci per al treball final de grau, i ara mateix bona part de les idees de negoci són aplicacions informàtiques, i en concret negocis de repartiment de menjar a domicili. Pocs joves parlen de ‘muntar una fàbrica’, com si es tractés d’un anacronisme. I alguns tenen serioses dificultats per distingir les empreses industrials d’altres empreses com les tecnològiques, les comercials o les que presten serveis. A classe he hagut d’insistir que fabricar vol dir convertir unes matèries primeres en un producte acabat llest per al consum, i que les empreses industrials es caracteritzen perquè tenen estocs.

'Anar a la fàbrica’ era una expressió utilitzada tant pels propietaris com pels treballadors. L’expressió no entenia de diferències de classe. Tothom ‘anava a la fàbrica’, ‘amos’ i treballadors, sense distinció. I, encara més curiós, nosaltres dèiem ‘la fàbrica del meu pare’ referint-nos a l’empresa on treballava i no pas al fet que en fos propietari. El concepte ‘fàbrica’ denotava un sentiment de pertinença a l’empresa completament deslligat de la propietat.

La fàbrica com a concepte i l’activitat de fabricar no solament han caigut en desús sinó que han estat apropiades per activitats que no tenen res a veure amb la manufactura. Així, parlem de fàbriques de creació o de fàbriques d’idees per referir-nos a espais que acullen artistes i emprenedors en règim de residència.

Amb la pandèmia hem constatat que aquelles deslocalitzacions industrials desenfrenades de fa deu o vint anys van ser un error, i que una part de la fabricació ha de ser local i de proximitat. Potser és hora de rehabilitar el concepte de ‘fàbrica’ i l’activitat de fabricar, que implica crear i construir coses tangibles. I se m’acut que potser haurem de demanar-li a Jordi Cuixart que ens hi ajudi. Que quan s’acabi aquest malson que està vivint, expliqui a la gent jove d’aquest país que, després de la família i els amics, el que més ha enyorat és poder ‘anar a la fàbrica’.

Altres articles de Toni Olivé

4 Comentaris

j

josep

Igualada

21 de febrer 2021.19:12h

Respondre

Si. Si. Tot plegat molt bonic i molt romantic. La Fàbrica...
Però mentretant, aquest home, inocent a ulls de tot el mon, excepte d’ejpanya, es car, segueix a la presó.

C

Carles Domenec Huddlestone

IGUALADA

16 de febrer 2021.14:34h

Respondre

M’ he vist molt retratat en aquest article.
Vaig treballar 21 anys a Punto Blanco, i m’ha despertat certa nostàlgia.
Gràcies.

J

JosepM RAMONJOAN

IGD

11 de febrer 2021.22:15h

Respondre

Molt bona reflexió Toni. Pertinença és la paraula clau, parla de societat. L’entorn social ens fa millors. Anar a treballar en canvi, parla d’individuu i obligació. I l’individualisme porta... Llegir més l’estat del benestar a la decadència.
Sense dubtes Cuixart és in model humà a seguir, per la seva generositat social predicada amb exemple i implicació.

E

Eduard

Igualada

11 de febrer 2021.16:20h

Respondre

Totalment d’acord amb tu, Toni, jo també recordo el meu pare i a la meva mare que quan anàven a treballar parlaven sempre de la ”fàbrica”, i que com tu molt bé dius, aquest terme incloïa... Llegir més totes les seccions i departaments. Ara, si es parla de ”fàbrica” és sota el concepte purament prodctiu i a vegades, hom és substituït per ”planta”. El susbtantiu més proper a fàbrica que s’empra actualment, és empresa. Pot ser s’hi acosta un pèl, però és el mateix. No sé si el fet que a Igualada hi havia abans tantes fàbriques, de gèneres de punt, curtits... ha tingut quelcom a veure en què aquest nom s’hagi quedat obsolet.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.