Sovint faig als alumnes la doble pregunta de si llegeixen i, en cas afirmatiu, si prefereixen el paper o lectors electrònics i tauletes. Fins fa poc, els alumnes manifestaven preferència per llegir des de dispositius, però les darreres vegades el llibre de paper ha guanyat per golejada. ‘El lector electrònic no és un llibre. Un llibre ha de ser de paper. Un llibre de paper té tacte i fa olor’, diuen. De fet, que Amazon hagi decidit no invertir recursos a millorar el seu Kindle confirmaria que el llibre de paper està guanyant una batalla que semblava que tenia perduda de bell antuvi.

En canvi, la revolució digital, amb la missatgeria electrònica i les xarxes socials, ha matat les felicitacions de Nadal enviades per correu ordinari; o sigui, amb sobre, destinatari, remitent i segell. Gairebé s’han acabat les felicitacions de cartonet amb il·lustracions clàssiques o modernes i quatre ratlles escrites a mà. Fa anys les famílies en feien col·lecció i ocupaven els vidres de finestres i portes i panys de paret sencers. Però les nadales tradicionals, com les cartes enviades per correu, són cosa del passat. Ara ens enviem nadales electròniques, amb so i moviment, però no és el mateix... A més, la digitalització permet enviar milers de felicitacions als destinataris d'una llista de distribució amb un sol clic, i rebem felicitacions de gent que no coneixem. 

Quan era jovenet, cada any rebia invariablement dues felicitacions. Una d’un senyor que es deia Joan Baptista Cendrós i que no vaig arribar a conèixer mai. Amb els anys vaig saber que va ser un dels fundadors d’Òmnium i llavors vaig pensar que tenia la meva adreça perquè jo havia tingut una vinculació efímera amb l’entitat. L’altra, la de la família Balsells-Valls. Rebre-la volia dir que ja érem a les portes de Nadal, i l'esperava amb delit perquè cada any era diferent, tot i que sempre jugava amb imatges dels cinc membres de la família. Cada felicitació era un exercici de creativitat al servei d'una causa: entrar un cop a l'any a les llars d'amics i coneguts i sorprendre'ls amb un missatge d'afecte transmès a través d'una nadala feta per la família. Molta feina i molt temps. M'imagino pares i fills un diumenge a la tarda retallant, enganxant, ensobrant, escrivint adreces, posant segells...

Per escriure aquest article he regirat armaris de casa dels meus pares fins a trobar totes les felicitacions que vaig rebre. Les he posat sobre la taula. He vist la feinada, la varietat de dissenys, com canviaven les fesomies i com els fills es feien grans. Ara que a Igualada tenim sales per a exposicions de format petit, trobo que algú hauria de convèncer la família Balsells-Valls d'exposar-hi la col.lecció completa.