Hi ha tres coses que m’emprenyen d’agafar el tren. Per ordre ascendent: el tuf que se sent quan entres al vagó, la música dels mòbils i que la gent posi els peus al seient del davant.

Fins ara, quan entraves al vagó senties pudor de pet matiner. A la Renfe més que als FGC. Potser a la Renfe airegen menys. Però ara a més se sent pudor de porro. La duen impregnada a la roba molts joves i no tan joves. Fa uns anys no se sentia tant. Potser té a veure amb el fenomen que molta gent ha canviat les cigarretes pels porros, i en fumen amb la mateixa naturalitat, sense les litúrgies de la gent de la meva generació. En els darrers anys he vist gent amb el porro als dits en les mateixes situacions en què anys abans es fumaven cigarretes de l’estanc.

Al tren cada dia hi ha més gent que comparteix generosament la seva música amb la resta de viatgers del vagó. Generositat que seria lloable si no fos perquè cadascú intenta sentir la seva, de música, sense intromissions. Aquesta pràctica no és transversal. Els generosos acostumen a ser quillos i llatins. Potser aquesta observació molestarà algun lector, però ja comença a ser hora que diguem les coses pel seu nom. Que vagin com vulguin, però que no emprenyin. Algú els hauria de dir que aquí respectem el silenci i la música de cadascú.

De tota manera, de les tres coses posar els peus al seient del davant és la pitjor. A vegades has de viatjar amb els peus del de davant posats al seient del costat. I no diguis res. Això sí que és transversal. Ho fa gent de totes les edats, procedències i pintes. Un dia ho comentava al despatx del departament i un company va afirmar amb orgull: ‘però si això és el millor d’agafar el tren. Això i posar la música alta. Ara ja no ho faig perquè no agafo el tren, no pas perquè m’hagi fent gran’. Em va matar.

Un dia li vaig preguntar a una noia si a casa també feia el mateix. I em va dir que sí. ‘I els teus pares no diuen res?’, vaig continuar. ‘No. Ells també ho fan’. I llavors em va explicar que això s’ha de saber fer bé. ‘Si poses el peu però només repenges el taló la sola no toca la tapisseria i no l’embruta. I si poses la sola just al caire del seient, qui vingui després no s’embrutarà els pantalons, perquè els camals no toquen mai el caire del seient’. Li vaig dir que mai no m’ho havia mirat d’aquesta manera. Després de l’explicació vaig concloure que potser m’estic fent gran.