A la primera sessió de la meva assignatura demano als meus alumnes que accedeixin a una aplicació i esmentin per ordre les tres empreses que admiren més. L’aplicació llavors proporciona un núvol de paraules, que projecto a la pantalla, en què la grandària de les lletres indica l’ordre de preferència dels meus alumnes. Fins aquest curs el resultat era molt predictible perquè l’empresa més admirada era Apple invariablement. Aquest curs la tecnològica californiana ha quedat darrera de Glovo cada vegada que he fet l’exercici.

Al final de l’assignatura els estudiants han de fer per parelles un treball de síntesis que consisteix a escollir una empresa industrial o tecnològica i fer-ne una anàlisi estratègica. Per evitar que dues o més parelles analitzin la mateixa empresa, han d’enviar-me un correu amb una terna d’empreses i jo assigno una empresa a cada parella en funció de l’ordre d’arribada dels correus a la meva safata. Fins aquest curs hi havia corredisses per analitzar Apple i d’altres empreses globals. Aquest curs els alumnes s’han afanyat per poder escollir Glovo.

Com a responsable dels treballs de final de grau de la meva escola, demano als alumnes que expliquin la seva idea de negoci en un sol full. Aquest any he hagut de filtrar les propostes perquè moltes eren empreses de repartiment de comandes. En alguna proposta s’explicitava que el model de negoci era 'el de Glovo'.

Escric això quan encara es parla als mitjans i a les xarxes socials de la mort d’un repartidor a Barcelona. Es discuteix si va ser un accident de trànsit o un accident laboral. La diferència no és menor i té a veure precisament amb el model de negoci de Glovo.

El model de negoci de les plataformes de lliurament de menjar a domicili només és viable si l’empresa pot utilitzar repartidors autònoms i pagar-los un import fix per comanda recollida i lliurada. No seria viable si l’empresa hagués de contractar treballadors i, per tant, hagués d’assumir els costos d’una relació laboral. Glovo i les altres plataformes han convertit en variables els costos fixos de personal, amb la qual cosa és el repartidor autònom qui assumeix els temps morts entre servei i servei o el temps addicional dels desplaçaments llargs. El tipus de servei que presta Glovo permet aquesta variabilització dels costos fixos de personal, una variabilització que és el somni humit de molts empresaris però que no és factible operativament en una majoria d'empreses. D’altra banda, la viabilitat del model de negoci requereix que el cost d’oportunitat (el valor de la millor alternativa de feina) dels repartidors autònoms sigui gairebé zero perquè la poca feina que hi ha és precària i mal pagada. Finalment, el model de negoci avui és possible perquè alguns jutges no reconeixen encara que els repartidors són falsos autònoms.

Els meus alumnes tenen una fixació per Glovo. Expressen en veu alta el desig de fer-hi pràctiques i d’anar-hi a treballar. No s’adonen de les condicions per a la viabilitat del model negoci ni de les seves implicacions ètiques. Tampoc no són prou conscients de l’amenaça per al negoci que suposaria que una majoria de jutges dictés que es tracta d’un frau de llei. Fins i tot, els que se n’adonen i varien el model substituint l’ús de repartidors autònoms per la contractació de treballadors fan ingènuament uns números que mostren que el negoci és viable però que no passen la prova del cotó fluix.  

Glovo ha revifat la lluita de classes. Hi ha una classe que es pot permetre el luxe asiàtic de demanar menjar a domicili o que algú li faci encàrrecs i una altra classe que només pot aspirar a feines precàries i mal pagades com la de repartidor autònom. Perquè els meus alumnes entenguin el model de negoci de Glovo i les seves implicacions ètiques, he de referir-m’hi constantment com la nova esclavitud.