Tinc l’última classe amb un grup d’alumnes que ja han aprovat l’assignatura i que ja no tindré mai més. ‘Voleu fer repàs?’, els pregunto. Xiulen. ‘Voleu que us parli dels llibres i articles que estic llegint ara mateix?’ Continuen xiulant. ‘Voleu que us expliqui històries de quan era directiu?’ Com que els xiulets no paren els pregunto implorant què volen que fem. ‘Deixa’ns marxar’, crida un. ‘Podeu marxar, si voleu. Ara ja no puc amenaçar-vos amb la nota. Sou lliures’. Llavors, com un flash, em ve al cap la història de Randy Pausch i la seva ‘last lecture’, un professor nord-americà que va donar una última classe memorable sobre com assolir fites personals i professionals, uns mesos abans de morir de càncer. ‘Intentaré fer aquesta classe com si fos la meva última classe’, em dic a mi mateix. Llavors, apunto a la pissarra: ‘cagades que he fet al llarg de la meva vida personal i professional’. Es fa silenci i començo la classe.

Deixar els estudis penjats un parell d’anys. No anar a estudiar a l’estranger en acabar. No estudiar anglès seriosament fins ja de gran. No escollir l’opció que m’agradava més sinó aquella que pensava que em permetria guanyar-me la vida millor. No deixar una feina insatisfactòria per por, comoditat o inèrcia.

L’hora i mitja es fa curta. S’acaba la classe i els alumnes se’n van. Semblen contents. No sé si pel contingut de la classe o perquè ja s’ha acabat i era l’última. Em pregunto si d’aquí a trenta anys es recordaran de mi, d’aquell professor que un dia es va sincerar i en lloc d’explicar-los batalletes els va explicar fracassos.

Jo sí que durant trenta anys m’he recordat del millor professor que vaig tenir. Es va estrenar amb la meva promoció de l’Abat Oliba i acaba de fer l’última classe amb la promoció de la meva filla gran al Mercader. Exigent i rigorós, però proper als alumnes. Sempre ocurrent. A classe i fora de l’aula. Té recursos per fer que la ressenya d’un text literari o l’anàlisi sintàctica d’una frase gairebé siguin una festa. El meu estil d’ensenyar és plenament deutor del seu.

Des d’aquí li desitjo una llarga vida després de l’última classe de fa uns quants dies. No sé si el Joan Valls llegirà aquest article, perquè com l’Espinàs no fa servir ordinador. Però si el veig pel carrer li demanaré que ara que tindrà temps lliure no pari de treballar; el seu talent com a docent ha deixat una empremta inesborrable en igualadins d’una trentena llarga de promocions. No ens podem permetre que es jubili!