Potser és per (de)formació professional que acostumo a esbudellar els anuncis i a remenar-ne les entranyes; però és que no puc evitar-ho. Respecto profundament la tasca de tots aquells que contribueixen en la seva elaboració–i no sols perquè jo mateixa en vaig formar part no fa pas tant–, sinó perquè considero que, entre d’altres coses, la publicitat és també una forma d’art. Encara que, en la majoria de casos, s’apropi més a l’art de la manipulació que al de l’estètica... Des dels romans, que utilitzaven la propaganda per a imposar la religió, passant per règims totalitaris, que ho feien amb intencions polítiques i socials, fins a dia d’avui, l’objectiu sempre ha estat el mateix: obtenir el control de les masses. I això, només s’aconsegueix mantenint a la gent sotmesa i condicionada a valors i creences externes, desproveint-la d’opinió i poder propis; ja sigui de forma conscient– com en temps de guerra– o involuntària– sota l’agredolç jou del capitalisme.

Però... vivim en una societat lliure, no?

Fa dies que corre per les xarxes socials una atrevida declaració de principis que proposa consumir amb seny aquestes Festes, comprant tant sols allò el que és necessari, productes de proximitat i, preferiblement, fent-ho a comerços veïns, a artesans coneguts, etc. A part, més que mai, un gran nombre de mercats d’intercanvi no econòmic floreixen arreu, incitant al reciclatge, a la fabricació casolana i manual, versus el consumisme exacerbat i l’obsolescència– ja sigui aquesta programada o no. I resulta curiós veure com cada cop més persones prenen consciència de les alternatives existents a l’hora de comprar. Abans i després.

Però... cadascú de nosaltres és lliure d’escollir, oi?

Molts anuncis dels que veiem per aquestes dates emeten sentencies absolutistes sobre veritats relatives, minvant la llibertat de l’espectador/consumidor; fent-nos creure que adquirir aquell producte és l’única forma d’obtenir garantia i èxit en el resultat final. D’altres, fins i tot engreixen la creença popular que procurar-te allò que vols a la vida no depèn de tu, sinó dels diners o de la sort que tinguis. 'Quants cops has dit algun dia... ? Algun dia passaré més temps amb els meus fills, coneixeré nous mons, llegiré piles de llibres...' es lamentava la veu en off d’un recent espot de la ONCE. Com si tot això depengués única i exclusivament de guanyar un premi. '¿Y si yo lo gano? A mi jefe le diría hasta otro día. Yo iría a por el segundo con Raimundo.' exclamaven els actors d’un altre. Hi ha gent que s’aferra amb dents i ungles al conegut eslògan de “Si somnies: Loteries” per a fer volar coloms; però també hi ha qui diu que quan desitges alguna cosa de veritat, l’univers es confabula per a atorgar-t’ho, que ell proveeix quan li ho demanes... Sigui com sigui, allà cadascú amb la seva consciència– i butxaca– aquestes Festes. I a tu, amic lector, només em queda dir-te que si vols que els teus somnis es facin realitat tens dues opcions: despertar-te o seguir somiant. Pots fer la carta als Reis un sol cop a l’any o cada dia de la teva vida. De tu depèn.