Abans de treballar, durant un bon grapat d’anys, en el gremi publicitari, els anuncis, el màrqueting i les campanyes em fascinaven; després, ja no tant. Especialment aquells que tenen l’objectiu d’emmascarar, distreure, fer neteja o, directament prendre el pèl al consumidor. (O sigui a mi. A nosaltres.)

Per exemple, em posa de molt mala hòstia veure que sucs de fruita com Granini o Juver es venen com una opció saludable i, en realitat, estan fets a partir de polpa concentrada, amb una quantitat de sucre o edulcorants afegits que fa fressa— fins i tot després de dir-te, a la lletra gran, que només porta els sucres naturals de la fruita en qüestió.

També em fan emprenyar de mala manera, la majoria dels productes dirigits al públic infantil, com Donuts, Bollycaos o similars, que van farcits de cereals d’origen dubtós— a Espanya encara no és obligatori etiquetar els transgènics— i greixos saturats, a més de la beneïda sacarosa— que és el Sant Grial del capitalisme, a jutjar per la inimaginable quantitat d’aliments que en porten.

I, en darrer lloc, per seguir amb el reguitzell de mostres que em fan bullir la sang, hi ha una de les marques a qui primer  vaig agafar tírria quan en fèiem els spots a l’empresa on treballava, que és Knorr: els reis de claims o eslògans que fan referència al sabor—probablement perquè alguns dels seus productes arriben a dur fins a 3 tipus de potenciadors del sabor diferents. (Per a ser més concrets, els seus caldos en format pastilla. I si, a aquestes alçades de la vida, algú encara no sap els efectes secundaris, addictius i perjudicials d’aquestes “Es”, en trobarà referències múltiples per tot Internet.)

Ara, l’última campanya que m’ha posat de molt mala llet (i mai més ben dit!), és la de “Cap nen sense bigoti”. Primer de tot, perquè és una acció de La Caixa, que, només invertint en silenci el que han gastat a fer-se sentir, ja no els caldria demanar-nos la col·laboració— si el que volen és fer una acció social significativa. (És clar que, no oblidem, que l’Obra Social és l’òrgan de l’entitat bancària que els ajuda a desgravar, o sigui que en alguna cosa han de gastar-se una petita part dels beneficis que obtenen gràcies als nostres diners...)

En segon lloc, em posa els pèls de punta— i em provoca una barreja d’angúnia i llàstima—, tant el títol de “La gran recollida de llet” com les imatges de nens (o adults famosos) amb un bigoti blanc.

I, en darrer terme, però no menys important, el fet d’haver escollit aquest producte i no un altre: el làctic per damunt del cereal o el llegum. Per què? Per què escollir aquest aliment que, des de fa anys se sap que produeix un gran nombre d’intoleràncies i al·lèrgies en infants; que és d’allò més antinatural— el cadell d’home és l’únic mamífer que consumeix la llet d’un altre animal— i encara més fer-ho al llarg de tota la seva vida adulta, assíduament...

Que consti que no tinc res en contra del consum de làctics— tot i que no en sóc ni gaire fan, ni practicant—, però penso que ni la llet és l’aliment amb més calci que podem consumir, grans o petits— el sèsam en conté unes 5 vegades més i algunes algues també—; i millor no parlem dels bacteris, hormones, dioxines, antibiòtics, greixos, etc. que conté, en major o menor mesura, o dels seus efectes secundaris... Cert que té algunes virtuts— sobretot si és ecològica— no en va en donaven als malalts i moribunds en exclusiva, el segle passat mateix, com a remei guaridor; però resulta molt sospitós que, amb el temps, s’hagi convertit en un producte de consum quasi obligatori, com tants altres, dins del sistema alimentari saturat en què vivim— amb sobrepès, colesterol, diabetis...

I jo continuo preguntant-me: per què? Per què combreguem amb rodes de carro com aquesta— afirmació, campanya, estratègia? Per què no adquirim l’hàbit de llegir la lletra petita, d’informar-nos, de descreure? Per què no ens convertim en consumidors poderosos i escollim allò que realment ens beneficia, a títol personal i com a societat? Ni idea. Ara, confio que tot arribarà. Que arriba. No sóc l’única que ho pensa. Ni l’única a qui, tot això, fot de mala llet. Crec, vaja. Perquè, al cap i a la fi, és la meva opinió només. Cadascú és lliure del creure (menjar i beure) el que vulgui. Faltaria.