Últims dies de l’exposició de Jordi López-Alert a la galeria Arteria. L’exposició consta d’una sèrie d’obres que formen part de diferents projectes, però que no per això perd coherència.

La mostra sorprèn el visitant no avisat. El que sorprèn, però, no és el seu dibuix, que més aviat és acadèmic i sensual –tot dibuix té qualitats tàctils–, sinó el suport sobre el que dibuixa. Com aquella criatura que li donen un llapis de color dibuixa per tot arreu: paper blanc, revista, taula, cadira, paret… en un procés de fruïció de l’experiència del dibuix; així veiem l’autor dibuixant sobre multitud d’objectes i tipus de paper.

Bosses de paper i de plàstic, capses de cartó, brics, ampolles, llibres… són víctimes del llapis. I que bé que s’hi posen!: la calidesa i humilitat del dibuix amb la calidesa i humilitat d’un rebuig. La combinació crea una inevitable descàrrega de nostàlgia.

Lluny de ser una relació casual o aleatòria, el dibuix i el seu suport es confabulen per explicar una història: la del nostre món ofegat entre deixalles i que reclama ser present i estimat, amb deixalles o amb sense, però sempre còmplice. Soc com soc -diu el món- no em deixis.

L’autor aconsegueix despertar-nos la familiaritat. Els cartons, capses i les bosses formen part del nostre dia a dia, les hem d’obrir i tancar, manejar, guardar o llançar; de vegades ens són útils, d’altres una nosa però no els fem més cas que aquest mínim manipulat. Però alguna cosa ens deixen i alguna cosa hi deixem perquè quan López-Alert les utilitza les reconeixem com a pròpies, com nines abandonades, retalls d’altres moments.

Les cares i paisatges dibuixats són com imatges reflectides en un mirall, un mirall de paper amb l’empremta de la nostra memòria. Un dibuix de vegades meticulós, altres esbossat, representen imatges aparentment viscudes que donen vida i sentit a un material aprofitat. Realitat (trista) i aparença (feliç) es fonen en un únic objecte poètic.