Als municipis de la conca d’Òdena apujaran les taxes i impostos aquest any 2024. Així ho faran, per exemple, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí o Igualada, però amb algunes diferències: els decibels del soroll. En aquest sentit, a Igualada es va concentrar centenars de persones el dia de l’aprovació d’aquests, arribant a aturar el ple. I no és per menys, perquè la gran diferència amb els primers és que a Igualada el cap de l’oposició ha estat comprat i silenciat per fer possibles les polítiques del Castell, una crossa ja anunciada des de la configuració del mandat 2019-2022. Ara bé, no ens hem d’enganyar: la pujada de sous i el silenci del Cuadras no és el motiu de la pujada d’impostos (una tàctica demagògica que Poble Actiu ha utilitzat amb poca ètica, però què més es pot dir respecte a això…), sinó les decisions polítiques i obres “faraòniques” del govern Castells. 

Certament, l’augment de l’IPC ens passa factura a tots, incloent-hi l’Ajuntament d’Igualada. Però no s’ha d’oblidar que el conjunt del parc central i la seva futura ampliació, el lloguer que paga l'ajuntament pels terrenys dels pàrquings gratis que es troben a dojo a la ciutat i el costum inexplicable del govern Castells de bonificar en un 95% a la Fundació Privada MIPS durant anys, entre d'altres, poden ser la causa real de tot plegat. I dic "poden ser", perquè soc conscient que em manca tota una informació pressupostària que cap partit ha fet pública, evidenciant així la manca de transparència de tots plegats, fins i tot d’aquells que n'han fet gala. En qualsevol cas, el batlle Castells torna a governar perquè sembla que així ho ha volgut la ciutadania a través de la representació política, i ara toca pagar la seva festa, i la dels seus votants que són els que l’han posat on és. És per això que no s’entén que, com cridaven alguns al ple de l’ajuntament on s’havia d’aprovar la pujada de taxes i impostos, els mateixos votants del Castells li critiquessin que no l’havien votat perquè puges els impostos: de veritat encara hi ha ingenus que pensen que les grans obres municipals, útils o no, no es paguen? Als que comprenem el sui generis tràgic humà veiem en això un espectacle digne de gaudir, però més enllà d’espectacles, el que ens hauria de preocupar és el rerefons: sembla que molesta més quina quantitat és paga que el motiu pel qual és paga. 

I aquí és on comença el segon acte, perquè a partir de l’any vinent, la taxa de l’aigua a Igualada també pujarà, en una mitjana catalana d’un euro per persona al mes o de 48 euros l’any per una família estàndard de quatre persones. Igualada va aprovar connectar-se a la Llosa del Cavall el 2019 per alleugerir la sobreexplotació de l’aqüífer Carme-Capellades, i ara toca augmentar els preus degut, també, a l’augment de l’IPC. El problema de fons, però, no és que s’hagi de pagar més, sinó en qualitat de què i a qui s’ha de pagar. Cal recordar que a Igualada (així com a Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt), la taxa de l’aigua no ha augmentat des que l’entitat Aigua és Vida Anoia demanés congelar el preu fins a les regularitzacions de les concessions, regularitzacions que no s’han produït set anys després. I el motiu era senzill: en qualitat de què es pot aprovar un augment de les taxes si ni tan sols tenim un contracte que garanteixi què és de qui i què justifica realment aquest augment. Doncs ara, aquest augment de la taxa de l’aigua a Igualada a causa de la connexió amb ATLL, que sí sembla ser transparent, es suma a la taxa opaca amb la concessió ad eternum amb Aigua de Rigat, un tema que, torno a repetir, ha quedat pràcticament abandonat per part de tota l’oposició, excepte quan toca fer-se la foto o denunciar-ho sense fer res més. Qui sap si aquest abandonament per part dels regidors de l’ajuntament es deu a pors derivades de lluitar contra AGBAR, o encara més fàcil (i aplicant la navalla d’Ockham), que un cop alguns regidors tenen la cadira, s’obliden de les promeses. Qui segur no ho abandonará serà el govern Castells i la mateixa companyia, que ja ho deuen tenir tot lligat i ben lligat i celebren el centenari plegats. I és obvi: qui voldria perdre centenars de milers d’euros de benefici a l’any?  

En definitiva, els impostos sovint són una qüestió de matisos, perquè no és tan important quant es paga, sinó què es fa amb els diners. Es pot jugar a la demagògia d’assegurar no pujar-los malgrat les despeses; es pot escenificar una rebaixa quan en realitat ja estava pactada; es pot, fins i tot, defensar abaixar-los amb el que podria implicar per a les despeses socials; i fins i tot es pot defensar als que es queixen perquè els apugen els impostos, tot i que en el teu programa electoral assenyalis que és a molts d’aquests a qui cal apujar-los-hi per equilibrar la balança social. En qualsevol cas, un mal ús de la democràcia la transforma perillosament en demagògia institucionalitzada, perquè del que no se n’hauria de fer demagògia és d’obviar el debat sobre el perquè dels impostos i les taxes, un debat quasi inexistent, tant a l’esfera pública com política de la ciutat. Una manca de responsabilitat ètica que no permet estar a l’altura dels temps als regidors igualadins, perquè no només és un tema que ha sorgir quan bufa el vent, sinó una constant demanant informació i fent-la pública: aixecar catifes en deien. Però ja hem dit, d’ètica molts en van mancats… Ens queda, tanmateix, gaudir de l’espectacle sui generis tràgic de l’ésser humà que li molesta més la pujada de taxes i impostos, però no l’importa com s’especula irregularment amb un bé escàs com és l’aigua!