Van arribar de fosca matinada.

Arriben com poden, fugint de la barbàrie i només amb una bossa a les mans. Arriben amb la tristesa als ulls i les llàgrimes amagades al cor. És fosca matinada i no saben on són. Ni com serà la gent que els hi obre la porta.

Enrere ho han deixat tot, absolutament tot, casa, família, feina, amics, i el passat d'ahir mateix quan van decidir marxar, sense saber on els portaven gent generosa i valenta. Arriben per preservar la vida, el bé més preuat que els hi han suplicat que salvaguardin les persones estimades que es queden a defensar el país.

Venen amb un trosset de vida i una mínima esperança, alguns només pel futur pels fills. Arriben, sense preguntar, tot i tenir plens d'interrogants els minuts, les hores i els dies. El retorn és un somni ara mateix. I enmig de tants que cerquen refugi, hi ha una mare -podria dir-se Marina- i un nen -podria dir-se Timofey-, sols, amb una bossa per companyia amb quatre coses mínimes i poquíssim espai per encabir-hi tots els records.

El llenguatge és de silencis, de gestos i de mirades. La dificultat fa que les paraules siguin les justes. Res és fàcil en aquestes circumstàncies. Avui, si poden dormir, dormiran en una habitació sense el soroll de les bombes a la vora, sense les runes vistes des d'una finestra.

No oblidaran mai el viatge d'hores i hores, fugint, de la seva terra

Matinada trista. Mare i fill agafats per sentir-se més a la vora i sense ganes de sopar una mica, sense ganes d'empassar-se ni que sigui una sopa calenta. Voldrien tancar els ulls en un llit i saben que el cervell no els deixarà descansar com necessiten. Segurament es pregunten si el món -aquest món- té algun sentit. El nen de cinc anys no entén res, tampoc potser la mare. Ningú no entén res des de fa uns dies. El món ha embogit i ningú, sembla, hi pot fer gran cosa. Tal vegada, només, allargar la mà, obrir la porta.

Demà serà un altre dia, i no saben encara que els espera en la terra d'acollida. No saben encara que no els faltarà ajuda i companyia de gent desconeguda en el pelegrinatge per tenir papers i un sostre i amb qui teixiran un lligam de solidaritat inesperada. Han arribat de matinada quan la petita ciutat, de la que no saben ni el nom, dormia i on algú els esperava amb els ulls oberts i els braços més oberts encara.

Conviuran un temps, ningú sap quan, amb gent que no coneixen, amb una llengua que ignoren, en uns nous costums i en un diferent paisatge, lluny de tot el que era el seu món. La vida s'ha convertit en una esperança i en un malson, en un temps que somnien que sigui efímer, el més curt possible, i poder retornar aviat a casa i a la seva terra en pau, encara que, ara mateix, ningú tingui cap resposta a tantes preguntes.

Però, són benvinguts. Ho veuen de seguida. Persones, famílies que ajuden i acullen obrint les seves cases. La petita ciutat és sensible a la tragèdia que viuen. La mare i el nen, com tanta altra gent de la seva terra que arriben de matinada o de dia o de nit, no mereixen la dissort d'haver de fugir de casa amb una bossa i la mirada trista. I amb les llàgrimes al cor com a única companyia

Èxode d'Ucraïna, vides dramàticament trencades. Cap solidaritat pot recosir-les. I, tanmateix, cal donar la mà. Encara que només sigui la mà i l'escalfor fraterna que desprèn sempre.