Dilluns, 28/2/2022
2226 lectures

El cel pot ser de qualsevol color

Dies incerts, temps obscurs. De guerra, de dolor i de misèria. Amb pocs motius per a l'esperança. Segle XXI, per si algú no se'n recorda. I, tanmateix, hi ha brins de claror. Potser minúsculs de tan humans i a la vora.

De tant en tant, el trobàvem pel carrer i sempre responia al bon dia amb un bon dia. Avui, ens hem creuat de nou després de molt temps sense veure'l. Un vianant l'ajudava a travessar.

És mig matí d'un febrer que anuncia que s'apropa la primavera, tot i els tambors de la guerra que ressonen per tot arreu, just quan, al cap de dos anys d'angúnies col·lectives, albiràvem poder viure d'una altra manera, més lliure.

Sense que ell ho sàpiga, l'hem vist créixer. L'hem vist caminar temorós, de nen encara, en cada pas que feia, acompanyat sempre i també sempre amb paraules i consells perquè cada pas seu era un pas en la fosca. La llum dels ulls era d'uns altres ulls. Ell era un nen cec de néixer.

Les seves passes, però, es feien, de dia en dia, més segures. Anava, naturalment, vigilat, però uns passos més enrera a mesura que el temps passava. El seu caminar havia anat adquirint seguretat i progressava. Un dia començà a baixar carrer avall, sol, amb els copets de bastó que li donaven confiança

A vegades amb el bon dia, li dèiem també, tens tot el carrer lliure, no hi ha res a la vorera. I ell ens tornava sempre el bon dia i hi afegia, un moltes gràcies.

Anys i anys veient-lo. Anys i anys només donant-nos bons dies. Bon dia, bon dia. I ens semblava que el carrer també el saludava. Molts matins passava pel cantó del sol, però el sol a ell no l'enlluernava. L'hivern, la primavera, l'estiu i la tardor tenen la mateixa foscor i el mateix so dels suaus cops del bastó mentre camina.

Quins pensaments l'acompanyaven i l'acompanyen? Els nostres eren i són d'admiració de respecte pel treball tan pacient i constant. D'admiració per la dedicació infinita de les persones que l'ajuden en el camí, esperançat cada dia i segurament amb alguna desesperança també. Una passa i una altra. Fins a arribar a totes les passes que pot fer tot sol, ara que és un noi adult.

Orfe de mare i cec al mateix temps, en néixer. No li ha faltat mai, però, l'escalf familiar d'aquells que s'hi van abocar en una lliçó immensa d'amor. Potser cada passa era i és la resposta al petó que va rebre el seu cor cada dia de cada dia.

Avui, en veure'l, li hem dit també bon dia. I el seu bon dia, alegre, podria ser un cant a la vida més enllà del color del cel d'aquest matí, tan blau i net. Més enllà de la tragèdia que viu Europa i, de fet, el món sencer.

El seu, el seu món, deu tenir -així ho volem creure- una llum blanca en algun racó que li fa companyia. I no deu ser tan negre com tanta gent diu, tantes vegades, davant de qualsevol contratemps o problema o davant de la barbàrie que cobreix, un cop més la terra.

Camina carrer avall amb els suaus copets del seu bastó per companyia. Va néixer cec. El cel pot ser de qualsevol color. 

 

Altres articles de Carles Maria Balsells

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.