Ahir va ser per Bòsnia, avui és per Ucraïna, demà per qui serà? És una plaça que sempre s'omple encara que a vegades sigui mig buida. Era divendres al vespre, va ser dimarts a les set de la tarda. La plaça no era plena, però sobreeixia d'angoixa i d'esperit de solidaritat.

La guerra d'Ucraïna ens convocava a molts a fer el petit gest de donar suport al poble ucraïnès que pateix una invasió despietada i també a la gent ucraïnesa que viu entre nosaltres, però que vessa llàgrimes d'impotència en la distància per tot el que passa.

Queia la primera fosca de la tarda a la plaça. Una pancarta. I paraules. Les paraules necessàries per dir allò que ningú voldria haver de dir i no s'hauria de dir mai enlloc. Mentrestant, les bombes cauen a Ucraïna i la gent que pot -no tothom pot- fuig amb la por més humana. És la guerra, que mata innocents i mai no pregunta.

A la plaça, hi planava el silenci i l'emoció barrejats en aquella hora. Potser continguda, però, colpidora per tot el que passa no tan lluny, com podria creure's, mirant els telediaris.

El dimarts quan semblava que els parlaments acabaven, una noia ucraïnesa, de manera espontània, demana el micro perquè així, diu, li ho demana el cor. I parla. Parla i transmet i la gent l'escolta en un silenci dens. Explica la tragèdia amb detalls que esgarrifen i emocionen -el meu pare, seixanta-dos anys, lluita als carrers i em diu que no li truqui, i ell cada tres hores em posa un OK, només un OK per WhatsApp i així sé que es viu...-, i continua de manera improvisada i commovedora explicant detalls i acabar donant les gràcies, totes les gràcies del món, a Igualada i a la gent de l'Anoia per l'ajuda que reben.

El seu no era cap discurs. No era res preparat, ni llegit. No li feia falta. Era l'ànima que parlava. Directa, sincera, emocionant. Sortint, cada paraula, de dintre i arribant a dintre també dels qui l'escoltàvem.
Mentrestant, gent innocent -avis, dones, malalts, infants- fuig d'Ucraïna per salvar res més que la vida. Els homes i segur que moltes dones també, es queden a Ucraïna per defensar-la fins on sigui possible. Tots saben que els hi va la vida.

I des de tot arreu del món, també des d'Igualada, des de l'Anoia, des de Catalunya, joves i no tan joves ucraïnesos, que tractaven d'encarrilar una nova vida, hi volen retornar i hi retornen de pressa. No volen ser herois, però ho són pel sol fet d'anar-hi. Tornen a la terra que és el seu país de la manera que sigui, per poder ser un més a defensar-lo i sabent que potser hi deixaran la vida. Hi ha més immens testimoniatge d'amor a una pàtria que no volen que sigui arravatada i destruïda? Hi ha un acte més valent davant de tanta covardia? S'encongeix l'ànima. Potser mai havien pensat que podrien sentir una crida tan forta que els ho fes deixar tot, absolutament tot, i emprendre aquest retorn que ningú sap com pot acabar. I, tanmateix, no dubten.

Mitja hora a la plaça. Mitja hora només d'humil testimoniatge solidari. El repte és ara que l'ajuda humanitària pugui arribar a qui la necessita amb urgència.

I que la bogeria s'aturi. Que la bogeria -de la mort, de la destrucció, del dolor i de la misèria- s'aturi. Ara mateix, escoltant el que escoltem a la plaça de la solidaritat, sembla impossible.