Que jove! Divuit anys no fa gaire i ha estat convocat en el primer equip del club al qual pertany des de petit. Ha passat per totes les categories i avui potser jugarà amb el sènior. L'entrenador li ha dit que debutarà en el primer equip aquest dissabte. Està content i neguitós pel repte del qual n'ha rebut poques paraules: ànims, tingues confiança, serenitat i coratge. I i sort també. És tot. Però li bullen al cap mentre és al vestuari escoltant els últims consells.

Quan surt a la pista, enmig dels grans que admira i són ara els seus companys, sent els aplaudiments dels aficionats. No gossa ullar la grada. Sap que hi ha gent que el mira i l'observa i això l'imposa.

Assegut a la banqueta percep les mirades dels espectadors com una llosa i veu com els dos equips saluden als àrbitres amb respecte. El partit comença. Llavors només pensa a fer-ho bé si el fan jugar, en ajudar l'equip, en ser un company més i sobretot que l'equip guanyi. I, si pot ser, fer alguna cistella, algun punt, seria com un premi, ara mateix impensable.

El partit és vibrant i disputat. Elèctric. Les diferències són ajustades ara a favor dels uns, ara a favor dels altres. Ho veuen els aficionats. I els que juguen -blaus els de casa, vermells els visitants- viuen amb passió competitiva aquesta incertesa del joc. Com es veu un partit així des de la pista? I com ho veu des de la banqueta el noi que avui potser debuta? Quina és la sensació? Quasi segur que és la mateixa de tots aquells que han debutat un dia. Amb un sentiment de responsabilitat que l'aclapara, amb il·lusió i amb una certa por també. Humà tot.

Passen els minuts. El partit és difícil, molt ajustat. L'entrenador ho té complicar per fer-lo sortir com tenia pensat. No és el dia per a joves debutants. El partit té una intensitat desmesurada fins que cap al final es desequilibra a favor dels forasters que les encerten totes i guanyen. Els minuts, els temps, segurament se li han fet eterns al noi que esperava sortir a la pista. No és, però, el dia. Ho entén. Sap que a l'entrenador també li sap greu. Decepció? Més aviat esperança i agraïment per haver-lo convocat, per viure l'experiència des de la banqueta.

En acabar, tot i haver perdut, la gent aplaudeix el lliurament dels esportistes de casa i també als guanyadors que saluden exultants des del mig de la pista. I es produeix llavors un d'aquests moments inesperats, humans i màgics, que dignifiquen l'esport. Un jugador de l'equip de casa a mig partit s'ha lesionat, sembla des de la grada, d'una certa consideració. Tots els jugadors forans i l'equip tècnic, d'un a un, passen a saludar-lo, a interessar-se pel seu estat i a donar-li copets d'ànim a l'espatlla. Gest preciós. Gest noble. És la imatge de la tarda.

El noi que havia de debutar ha romàs tot el partit a la banqueta. L'entrenador, però, li demana paciència. Tot arribarà, li diu. Somriu ara el noi i, alliberat, mira cap al públic. Content per la convocatòria, sap que l'esport és una escola que demana sacrifici, constància i saber guanyar i saber perdre.

Avui n'ha rebut un exemple. Té divuit anys, només. És jove i aprèn, potser sense adonar-se'n, que tots som a la banqueta i debutem sempre, cada dia de cada dia, davant els reptes de la vida.