S'han acabat, per sort, aquí i arreu, els dies de vi, roses i promeses. S'ha acabat la fira dels cartells, dels encants i les meravelles. De les promeses i de tantes paraules que neixen mortes, de tants coloms que no volaven, de tantes encaixades de mans fredes, de tanta faramalla repetida. I tan fàcil que seria decretar per llei un dia de campanya i quinze de reflexió...

Potser és hora de tocar de peus a terra. Els encanteris són història i una vegada més han entrat en el paradís de la desmemòria.

La ciutat no és, només, la que ens han dit aquests dies. Hi ha una altra ciutat amagada, trista, degradada, una ciutat que ningú ha volgut veure i molt menys parlar-ne. Una ciutat amb gent que pateix. Molta al llindar de la pobresa i d'altre en la mateixa pobresa. Una ciutat amb moltíssims comerços tancats, moltíssims locals per llogar o per vendre, centenars d'habitatges buits o a mig fer i carrers amb poca vida i un cert hàlit de decadència. Fàbriques i fabriquetes tancades. Tot això, és clar, si es vol veure. No tot és de color rosa.

No tot comença ara com ens volen fer creure. S'ha oblidat, sembla, que havia estat gran en el món de la indústria, tot i que té, encara, un pes específic no només en el ram dels curtits i la pell, també en el gènere de punt i les arts gràfiques i en altres sectors ben variats i amb empenta. Una ciutat amb esperit emprenedor, i aquí hi és, evoluciona sempre.

La ciutat busca camins nous perquè els temps així ho reclamen i hi ha gent amb talent, idees i capacitats per no rendir-se i trobar-los. En depèn el futur de les persones, dites ciutadans però sovint més aviat considerats súbdits. Una ciutat per petita que sigui vol alguna cosa més per viure-hi que paraules, eslògans i promeses. Demana il·lusió i possibilitats de futur. Necessita indústria, comerç, serveis i que tanta gent no hagi de marxar cada dia a treballar a fora.

I, tanmateix, aquesta és una ciutat d'una dimensió envejable. D'un creixement, com s'ha de dir ara, sostenible. Un lloc habitable per viure i créixer i progressar com a comunitat i com a persones. Amb una bona situació geogràfica, amb Barcelona a la vora, el mar a quatre passes i la muntanya gens lluny. I França gairebé a la cantonada. Una ciutat amb futur que necessita, però, urgentment, millorar el present. I amb una població viva i activa cultural, esportiva, pedagògicament i socialment que és un actiu extraordinari i admirable. I que té un esperit generós més enllà, potser, de les seves possibilitats de vegades. La seva gent, que alguns diuen que és tancada, s'obre a l'acollida i sap donar la mà i obrir les portes quan fa falta.

Engrescar una comunitat no és senzill ni és mai fàcil, ni hi ha solucions màgiques com semblava aquests dies de campanya. No és una cosa d'uns sols com es predicava i depèn, de fet, de tots i cadascú, cada dia. De tenir clars els camins. De mirar endavant, de tenir empresaris que arrisquen sense potser el soroll d'abans de les màquines de les fàbriques i sense la feina a les cases que tant ajudaven a les famílies. Es digui el que es digui, el treball és la base del progrés.

Hi ha temes, però, d'arran de terra, del dia a dia, considerats massa prosaics com a focus de campanya. Assumptes, segurament, que fan por als poders –petits i grans, de dreta, de centre o d'esquerra– i creuen que és millor no tocar-los gaire. No fos cas. El ciment fa més patxoca. S'ha vist en campanya. No s'ha parlat d'aquestes coses aparentment petites. Només de grandeses. I a veure qui la diu més grossa.

De la gent, del futur de la gent, més aviat silenci.