De tant en tant, els diaris miren de sorprendre'ns amb titulars sobre evidències pregones. Un de fa poc, era la davallada de creients o practicants de la religió. Donava dades i percentatges

És cert. Tot, tot canvia. També la vida. Potser la mort és l'única que segueix el seu ritme de sempre, inexorable. La mort... La mort amb l'últim adeu. El mossèn evoca el difunt i transmet paraules d'esperança. Des dels últims bancs, la seva figura esprimatxada i la pell bruna induïen a la confusió sobre el seu origen. La seva parla en un català treballat l'apropava a la gent i s'agraïa l'esforç en una llengua que no era la seva.

Aviat es va fer seu l'auditori amb un alè d'autenticitat que sortia de la seva figura -mirada neta, gest espontani, paraula clara- i va sorprendre quan va dir, germans, si sabeu el parenostre, podeu acompanyar-me en la pregària... Mai havíem escoltat aquesta invitació. Si sabeu el parenostre...

La gent el va acompanyar i el parenostre per l'ànima del qui enterràvem es va sentir potser més fervorós que altres vegades a la capella del tanatori. El mossèn –d'origen mexicà, vàrem saber després– incardinat en aquesta terra a la qual vol servir, va prosseguir la cerimònia que la música havia fet íntima a estones. En acabar, en lloc d'anar-se'n, va restar dret al costat de l'altar, amb un somriure per a cada persona que abandonava la sala i va regalar la seva mirada transparent fins a l'últim dels assistents.

A fora, rotllanes, com és habitual en aquests actes. Es parla del finat, persona jove, i una mica de tot també. Molts coincidiren que el mossèn havia donat un aire especial a una cerimònia que és trista sempre. Com canvien les coses!, deia una velleta que era a la vora. I, tanmateix, ho expressava amb un rostre de joia i d'esperança, creient com era.

Va sorgir la pregunta. Què en farem de les esglésies? De les esglésies dels nostres besavis, i dels nostres avis i dels nostres pares tan plenes abans quasi sempre. Què en farem?, va dir algú. La fe, les creences, els ritus, són en davallada. Ho asseveren els mitjans i és ben visible. Un signe més, com n'hi ha tants d'altres, si es volen veure. Capellans de fora i esglésies molt buides. Potser per això, el mossèn, fratern i afable, va dir: Germans, si sabeu el parenostre...

Què en farem de les esglésies? Qui sap si la resposta és la que, fa temps, va dir un religiós a Montserrat, en una trobada de gent diversa, sobre què en pensava de la manca de vocacions i de presències de fidels als temples. El monjo, somrient i una mica murri, tal vegada per treure-hi transcendència, va respondre: No cal capficar-s'hi. Aquest és un problema de Déu.

No es demanava encara cita per entrar al monestir ni es posava preu a una estona de pregària als forasters. Tot canvia. Cert. Adorar a la Moreneta (que potser envermelleix en veure-ho), escoltar el Virolai, té des d'ara, per a segons qui, tarifa com una atracció turística. Una certa vergonya per la incoherència plana a la muntanya santa per molt que es vulgui vestir. Parlem d'un temple, no d'un monument, ni d'un museu, ni d'un espectacle, ni d'un mercat on es ven i es compra. Parlem d'un lloc de fe i de pregària.

Qui sap si dintre de poc, a les esglésies buides, els guies diran als turistes: Mirin, fa un temps, aquí la gent hi venia per fe i resava, i podia entrar lliurement sense pagar entrada, ni haver de fer reserva, i alguna vegada algun mossèn (saben el que vol dir mossèn?, després els hi explico) havia dit: Germans, si sabeu el parenostre, podeu acompanyar-me en la pregària...