Cent mil, dues-centes mil, tres-centes mil... El nombre de persones, tot i ser important, no era el més essencial de la tarda de l'onze de setembre del 2021 a Barcelona.

Hi havia més coses. Sobretot, retrobar-se al carrer, tornar a ser el poble que reclama democràticament allò que vol ser i no li deixen ni tan sols votar. La manifestació era, una vegada més, un crit pacífic a favor de la independència mentre un helicòpter sobrevolava tota l'estona o estàtic a vegades amb un núvol blanc al darrere, com un ocell negre amb ulls d'espia.

La gent, però, amb banderes i pancartes de tota mena, la gran majoria amb mascareta, carrer avall omplint-lo de banda a banda. Una mica més exaltada quan passaven per davant d'un edifici sinistre que amaga els crits ofegats de tant dolor i tortura que ressonaran sempre en aquell immoble.

I al davant mateix, a l'altre cantó de la via -era una mica més de mitja tarda-, mig amagats i recargolats a terra per no fer-se tan visibles als ulls de la gent, una vintena de joves encaputxats, vestits tots de negre, esperant potser les ordres -de qui?...- per començar la gresca. Trist presagi ple d'interrogants també negres.

La gernació tranquil·la continua la caminada i gairebé no se n'adona. La manifestació és festiva com sempre, però és clar que hi ha gent enfadada, gent molt emprenyada per tot el que passa i costa d'entendre encara que sentien que la tarda els reclamava.

Hi havia l'avi de cent anys fets que vol veure, sospirava, la república abans d'anar-se'n i la gent l'aplaudia i el deixava passar amb el seu cartellet a la mà, mentre ell emocionat donava les gràcies.

Hi havia jovenalla alegre que, sense saber-ho, eren la gran esperança de la tarda, involucrats en el camí que potser per algú just començava. Hi havia més d'una àvia en crosses i somrients en cada pas que donaven. I una parella d'estrangers en un balcó, ballant i fent voleiar l'estelada, ignorant, segurament, perquè ballaven ni quin significat tenia la bandera ni la mateixa tarda.

Dansaven feliços al so dels tambors i la gent els saludava contenta. Hi havia un expresident barrejat entre la gent i al qui tothom volia acostar-s'hi i donar-li la mà potser perquè a vegades fou incomprès i tanmateix era valent i noble. Hi havia criatures en cotxets empesos per pares i mares joves. I hi havia també, mig amagada per la gernació, la imatge impressionant i captivadora d'una noia en cadira de rodes, amb una felicitat encomanadissa tractant de seguir, des de la seva invalidesa, el ritme de les cançons, dels crits i de les músiques que sortien de la multitud.

Desprenia simpatia i una energia més contagiosa, per sort, que la mateixa pandèmia. Hora de comunió màgica. Tarda de setembre d'una festa compartida i irrenunciable. Ens tornàvem a retrobar al bell mig del carrer i entre la cridòria, la gent reclamava passos endavant i cap enrere.

Hi era tothom qui volia ser-hi i per això érem molts, moltíssims, malgrat els presagis, malgrat els foscos interessos, malgrat saber que les portades de l'endemà ja estaven escrites i dirien que això es desinflava. Prou ho volen des de fa anys amb tota mena d'insults i odis i mentides una darrera l'altre i ara, a més, amb una repressió desfermada sense gens de vergonya.

Però, hi érem. Hi som. Hi serem. Tots els 11 de setembre i sempre que faci falta.