La plaça era una vella coneguda seva. Mai havia deixat d'anar-hi quan se'l convocava. Avui, és ben buida. La mira, però, com quan s'omplia de presències i d'ànsies de llibertat no feia encara gaire. Per a ell, cada acte per humil que fos era un esglaó d'un camí que se sabia llarg, tot i algunes promeses que volien negar-ho i fer creure que l'objectiu era a la cantonada.

Pensava: I si fos veritat, després de tot, que la llengua és la pàtria? L'única pàtria que queda a un poble? S'ho preguntava des que va veure la deserció de líders, el silenci dels que cridaven, el delit de càrrec i de menjadora de molts dels que demanaven generositat al poble. I va sentir una profunda tristesa i una gran decepció a l'ànima.

O, tal vegada, rumiava, la gent ja no veu la plaça com abans la veia. Han passat tantes coses, ha plogut tanta injustícia, s'han vist tantes renúncies, s'han llaurat tantes decepcions, s'ha patit tanta repressió que potser per això no és tan estrany que la percebi, ara, la plaça amb aquesta imatge d'una certa desolació.

Se sentia sol, enmig de la buidor i el silenci, i va gosar dir en veu baixa allò que havia meditat en molts dies. No s'adreçava a ningú, encara que en realitat es dirigia sobretot als que hi havien estat i no hi eren. I va mussitar: Quan no tingueu res si us queda la llengua, la llengua serà la pàtria. I voldran arrencar-vos llavors també la llengua quan vegin que, per vosaltres, és la pàtria. Haureu de fer l'esforç suprem, el que mai heu fet encara, si voleu existir i ser un poble. Perquè caldrà preservar cada mot amb dolor com si fos un únic tresor de la desfeta.

Va respirar profund i va continuar amb aire de fatiga: Només us quedarà la paraula. I la memòria serà l'únic consol enmig de les cendres d'un poble que hauran cremat de mil maneres perquè aquest és el seu objectiu des de sempre. Les llàgrimes no serviran de res i el record serà poca cosa. I també voldran esborrar la memòria i la història fins i tot. No espereu que algú comprengui per què no vàreu defensar els mots quan calia. Atrafegats amb dèries partidistes i punyalades us semblava que això no passaria. Vàreu ser febles i aviat serà tard, si és que ja no ho és ara. Una llengua mor pels atacs, per l'odi i per la mentida i també per les renúncies de cada moment de cada dia. El futur deixarà de ser vostre i no serà tampoc dels vostres fills ni dels nets que seran uns estranys a casa seva.

Gotes de suor i d'angoixa queien, ara, per la seva cara. I, així i tot, va prosseguir, com si parlés per a ell mateix: La llengua era la pàtria i no vàreu saber veure-ho. I els altres ho sabien, i per això feien el que feien. Empraren poder i força, estratègies sàvies i injustes justícies. Tot s'hi valia. Ho revestien cada vegada amb els noms i arguments més bonics, i d'entre ells un d'inalterable: per què parlar una llengua tan petita en un món globalitzat? Tot amb el mateix propòsit d'eliminar la diferència que els fa tanta nosa des de sempre.

Va mirar el cel que era nítid en aquella hora. No tenia res més que les paraules. I el dubte de si algú, cas d'escoltar-les, les entendria. Potser el prendrien per un foll visionari que és també una manera de fer callar qualsevol veu discrepant. Va continuar, però, i aixecant una mica el to, va dir encara: On sou? On sou tots aquells que omplíeu la plaça? Mai és tard si abans no es renuncia. On sou? I la plaça només era un silenci. Va tancar els ulls i li va semblar sentir una remor de parles diferents, però cap era la seva. Llavors va sentir una tristesa infinita. La llengua com a pàtria. Sabia que si es perdia la llengua, es perdia la pàtria. I va plorar per dintre. Plorava per la llengua, plorava per la pàtria. Sense llàgrimes plorava.