Deien i diuen, sobretot en dies de campanyes electorals, que volen escoltar la veu del poble, la veu de la gent. No s'atreveixen a dir súbdits tot i que ho pensin. L'espectacle d'augmentar-se el sou i les prebendes només en prendre possessió dels càrrecs hauria de fer-los caure la cara de vergonya.

I casualitats. Un súbdit de tota la vida –així es defineix– ens explica el seu cas per si ho volem escriure: "Miri, nosaltres –diu–, els pagesos, que no som de papers, tenim prou feina amb els animals, els horts i els camps, i d'estar sempre pendents del temps que pot malmetre tot el treball de setmanes i mesos. I, cada vegada més, tot són formularis, informes, anàlisis, controls, inspeccions. És un no viure quan només volem treballar i mirar de sobreviure. L'administració ens ofega de mica en mica. Ens tenen per súbdits. Sembla que vulguin que pleguem i que els camps quedin erms (potser perquè multinacionals els comprin a cap preu, com ja s'ha vist en algun lloc i en molts anuncis). De fet, els fills no volen seguir i abandonen els camps que eren dels avis i dels besavis. Ens anàvem adaptant segons les circumstàncies. Ordí, blat, vinya... I no posàvem mai tots els ous al mateix cistell. Una mica de tot, presseguers, oliveres, vinya, pomers... Ara, gairebé ens venen a dir què hem de plantar i a què hem de dedicar la terra. Normes d'Europa, ho justifiquen.

Miri la quantitat de masies abandonades, de camps sense llaurar, de boscos sense que ningú se'n ocupi. I miri, si us plau, la quantitat de papers que hem d'omplir i el temps que ens fan perdre. La finestreta única que tant pregonen és un engany més del sistema. No existeix. De fet, és un peregrinar per entitats, departaments i conselleries de tota mena, més n'hi hagués. Ah!, i sempre amb cita prèvia. No sap vostè el que això representa. Nosaltres no som funcionaris. Ens llevem a trenc d'alba i molt sovint pleguem quan fosqueja. I de vacances, si en fem, només uns pocs dies perquè sempre hi ha feina a pagès.

Ens ensenya carpetes de diferents estaments oficials. Una per cada tema perquè –assegura– així i tot no m'hi aclareixo gaire. Ho volen saber tot. Aviat fins i tot el nombre de grans de raïm que dóna cada cep... Vagi a saber! I per si fos poc, els senglars ens poden malmetre els horts i els camps, però nosaltres no els podem tocar. Estem malalts, tots plegats, creguim.

Està disgustat. L'escoltem amb respecte. N'està cansat i deixa anar un renec comprensible. "Miri, tota la vida fent de pagès i, si pogués, ho deixaria. Però no puc. Què vol que faci -afegeix-, si no sé fer res més que de pagès? És un home que estima el seu ofici i no s'ha rendit mai davant d'una administració que els oblida i els exigeix alhora.

El drama del país –continua– és que no només som els pagesos els que estem farts de tant control i paperassa exigida des d'un despatx confortable i, molt sovint, des de la ignorància. Pregunti a autònoms, a tallers, a comerciants, a les petites empreses, a gent que vol tirar endavant un projecte, pregunti... Un país el fan els qui treballen i això s'ha oblidat, sentencia.

Hem escoltat i hem comprès. Massa gent cansada del sistema. Tractem de transcriure-ho encara que sigui de manera maldestra, com ens demana el ciutadà que es considera súbdit. Hi ha molta, massa gent en aquest país, emprenyada i que se sent súbdit.