L’Eix Diagonal, la repetició d'errors i la necessitat de comptar amb el territori

L’anomenat Eix Diagonal, la carretera que agrupa la totalitat de la C-15 entre Vilanova i la Geltrú i Igualada amb el tram Igualada-Manresa de la C-37, és un déjà vu. Aquesta infraestructura fa uns anys que acusa els mateixos símptomes que patia l’ara tranquil Eix Transversal. La C-25 es va concebre com una carretera de doble sentit amb nombrosos trams de 3 carrils per permetre avançaments. La seva utilitat per a un gruix important de persones va provocar que l’Eix Transversal quedés petit molt poc temps després de ser inaugurat, a la final dels anys 90. Com a conseqüència de l’alt nombre de vehicles que l’utilitzaven, la sinistralitat va augmentar de forma brutal, convertint una infraestructura jove en una de les més perilloses de Catalunya. La pressió des de molts àmbits va acabar amb un desdoblament que es va fer efectiu el 2013. La mortalitat i la sinistralitat d’aquesta carretera han baixat en un 90% des d’aleshores, i el trànsit ha augmentat un 41% des fa 5 anys. Això sí, el finançament de l’obra suposa una hipoteca per a la Generalitat en forma de peatge a l’ombra fins el 2040, un fet que limita les possibilitats pressupostàries de l’administració catalana.

Si tornem a l’Eix Diagonal el problema és el mateix. L’obertura d’un camí en bones condicions cap a Vilafranca i Vilanova i la Geltrú i cap a Manresa des de la nostra ciutat ha suposat un increment del trànsit que suporta aquesta carretera des del 2011. La diferència amb l’Eix Transversal és que, en les darreres fases de construcció de la C-15 i C-37, tothom sabia què havia passat amb el volum de trànsit i la sinistralitat a la C-25. Fins ara, l’única proposta que ha arribat des de la Generalitat és l’ampliació de la carretera en format 2+1, separant físicament els dos carrils. Segurament aquesta mesura ajudarà a evitar víctimes mortals, però no acabarà amb els problemes de capacitat i sinistralitat (a la C-55 entre Manresa i Abrera té un tram amb la mitjana separada, i la majoria d’accidents han passat a ser per encalç, a causa de l’alta densitat de vehicles a la via). Sembla, doncs, que l’única solució integral del problema és el desdoblament.

Però un desdoblament implica, per part de les administracions superiors, admetre alguns errors difícils d’assumir – ningú va preveure un increment de la densitat dels vehicles en una carretera que obre les portes del mar a l’interior de Catalunya després de l’experiència amb la C-25? –; un cost econòmic que pot comprometre encara més les finances de la Generalitat i un impacte ambiental elevat en algunes zones travessades per aquesta carretera – en especial al tram de Capellades, Vallbona i Cabrera d’Anoia –. Admetre algunes coses és complicat, i finançar les solucions encara ho pot ser més, però està en joc la seguretat d’aquelles persones que utilitzen aquesta via. Ara bé, el territori ha de prendre partit de forma decidida i consensuada. Sabem que és una assignatura pendent a les nostres terres, però la urgència del problema ho demana.

Els municipis afectats han de consensuar uns punts comuns a defensar davant de les administracions superiors. La força de tots els municipis afectats per la problemàtica de l’Eix Diagonal – no només a nivell polític i institucional, sinó recuperant també la resposta popular – és una oportunitat que no es pot desaprofitar a l’hora de negociar un tema tan important com el futur d’aquesta carretera.