Instruccions per investir un President

Anem per feina. Reconec que aquest procediment, al principi, pot fer riure, però si ho pensem bé, no és només just, sinó que a més, matem molts ocells d’un sol tret.

1. Situació Actual
CUP: Per activa i per passiva s’han fet veu que no envestirien en AM. Ho han fet tants cops, que la seva credibilitat com a “nova força emergent” i la seva atípica naturalesa assembleària els faria perdre un dels seus puntals bàsics de la seva lluita. No poden envestir en AM, i és lògic i coherent que així ho mantinguin, si volen donar la sensació que van seriosament a canviar-ho tot. A més, no és només que ho hagin repetit tants cops, sinó que realment, no el volen com a President. Dubtes no n’hi ha.
JxS: La seva victòria en vots i diputats no els permet cedir en un tema tan cabdal com la Presidència. Pocs dels seus votants entendrien que amb 1,5 milions de vots, haguessin de renunciar al que ells consideren un puntal de la seva candidatura, que a més, ha estat imputat per un delicte inexistent per posar veu a una proclama popular, quan realment no n’estava obligat per llei. A més, el fet que JxS sigui una força que integra diverses tendències de pensament polític, podria fer que trenquessin els “equilibris” que s’han acordat per aconseguir-ho, i això fa que no puguin renunciar a que AM sigui investit President.
Resum: D’una manera o d’una altra, tots tenen raó. Vaja, que estem ben lligats.

2. Plantejament
Donada la conjuntura actual i buscant una sortida efectiva al conflicte, s’hauria de trobar una formula d’alliberar ambdos partits de la càrrega dels compromisos que han adquirit cap als seus votants. Aquesta fórmula no els hauria de fer sentir culpables d’haver cedit més enllà del que ells mateixos puguin dignament encarar. Necessitem una fórmula on aparegui un “tercer”, un “culpable de cartó” que s’endugui la feixuga càrrega del sentiment de culpabilitat que tant difícil els hi fa el conviure actual.

3. Solució
L’atzar sempre ha estat un element desvalorat alhora de fer tries. Representa la impossibilitat de convèncer, la falta d'idees clares, la indefinició, el “tant me fa l’un que l’altre”. Però quan totes les parts tenen aquell punt de raó que fa impossible poder avançar i, qui hi perd, són les dues parts (i el poble més encara), l’atzar hauria d’esdevenir aquell preciós aliat, que hauria de no fer sentir frustrat ningú per no haver lluitat. Només hi hauria d’haver una condició: l’atzar hauria d’exercir-se en plenitud d’equilibri, balancejant segons els condicionants que la realitat que vivim ens marca.

4. Balanceig
El balanceig hauria de ser més que un acord entre les dues parts, és a dir, un pacte en el qual ningú es senti agreujat per les condicions de la proposta. Anem a treballar-ho doncs.
Estar clar que un cara-o-creu no seria acceptat per JxS. La seva càrrega en vots no els permetria acceptar-ho. Potser tirar 72 monedes.... no, massa complicat. I un dau? Tampoc podrien ser 3 cares per la CUP i 3 per JxS, perquè estaríem igual que al cara-o-creu anterior. Però... una cara per la CUP i 5 per JxS, segur que seria de més bon veure per JxS. Es clar que... la CUP ho podria considerar excessiu. A la CUP se li hauria de donar cert avantatge “indefinida” que els donés un xic més de possibilitats que el seu número d’escons diu. Al cap i a la fi, sense ells, això no seria possible, alguna opció haurien de tenir, atzar a part.
Si tenim en compte que no tots els diputats de JxS són de CDC, alguns fins i tot d’aquella esquerra que “se li ha fet feixuc” compartir sigles amb els nois d’AM, crec que ho tenim tot al sac i ben lligat. S’ha de donar opcions “secretes” a diputats de JxS a votar “Mas NO” per donar un xic més de volada a les pretensions de la CUP.
Referèndum a Artur Mas.... i sorteig segons proporcionalitat... secreta!!!

5. Procediment
Es tanquen en una sala els 72 diputats del Parlament de Catalunya que pertanyen a JxS i la CUP. Se’ls fa triar (secreta i protegidament en una cabina electoral) entre dues paperetes que diuen “Mas Sí” i “Mas NO”. Dipositen en sortir la papereta triada en una urna electoral. En acabar la votació dels 72, s’escull a l'atzar una papereta de l'urna. La papereta escollida serà “el que estarà bé per a tothom”. El que queda del procés per envestir President hauria d’anar sol. Posteriorment, s’hauria de destruir (pel bé de tothom) les paperetes de l'urna, i també les paperetes no-escollides en cabina electoral.

6. Resolució
Qui seria President en cas d'un “Mas NO” guanyador, quedaria a elecció de JxS, tot i que AM podria ser Conseller en Cap, VicePresident o co-President en una Presidència Coral, o fins i tot, President rotatori (igual termini temporal, no ens fem trampes al solitari, si us plau) com ha proposat la CUP.
En cas de guanyar l'opció “Mas Sí”, no cal comentar-la.

7. Beneficiari
El país, segur. Pel que fa als partits, tots i ningú. Tots dos partits es deslliurarien del jurament-promesa que tant els lliga als seus fidels votants. No es pot posar en dubte que tots han defensat netament els interessos dels fidels que els han votat, molt més enllà fins i tot, del que molts dels ciutadans esperarien. Però el país no pot esperar que la lluita s’eternitzi per culpa de demostracions de fidelitat. A part de contraproduent, és desesperançador i desil·lusionant. I aquests són els pilars on resideix l’ànima del procés. No ens ho podem permetre.

8. Conclusió
Els uns tindrien opcions d’investir Mas, i segurament majoritàries. Els altres, també tindrien opcions de no investir-lo, i potser amb més proporció que el nombre d’escons que els hi pertoca. Acabarem amb el risc que correm de fracturar el procés per esgotament i desànim del poble, sense comptar amb el risc de retrets que poden anar sorgint pel camí. Seria un cop pels partits unionistes. El país serà el màxim beneficiari. Què més volem?

Com s’ha dit anteriorment, potser fa riure, però futbolísticament, seria un gol per tota l’esquadra.