A propòsit de la Cultura Tradicional Popular Arqueològica

La Festa Major ens ofereix molts actes. De tots tipus, de tots formats i per a tot tipus de públic. La diversitat d’actes és un concepte clau en una Festa Major. Tots hem o hauríem de trobar aquell moment en què tens l’acte on trobes el gaudi, l’experiència festiva o l’oci. En aquests moments, i des de ja fa uns anys, arreu i a la nostra ciutat també, hi ha un ressorgiment del que en diem cultura tradicional popular.

Entre tots hem tingut un interès en recuperar velles tradicions, fins i tot n’hem creat de noves. Noves? Velles? Algunes vegades fins i tot hem copiat models tradicionals d’altres ciutats que s’han convertit de cop i volta en un ball/comparsa/bestiari tradicional de la nostra ciutat. (Evidentment no hi havia cap constància de la seva existència històrica). Hem creat un nou imaginari i l’hem revestit d’importància i representativitat, li hem donat solemnitat i cerimònia, però som conscients que ens ho hem inventat tot, és un nou element que segueix patrons antics. Tota recuperació d’identitat històrica segur que pot ser interessant. Però sempre hem de tenir clar que és històrica, que és el passat.

Aquell ball/comparsa/bestiari tenia sentit en el moment en què es va crear i, segurament, la seva desaparició també va tenir un sentit, la història del territori hi té una influència. Tradicions que s’han conservat en unes poblacions en altres s’han perdut. L’evolució porta a aquestes realitat. A mi se’m fa difícil entendre que per renovar l’imaginari col·lectiu contemporani haguem de basar-nos en una mirada al passat. Romanticisme!

També se’m fa difícil entendre que tenint ja unes tradicions més o menys ben conservades i evolucionades, haguem de cercar-ne de noves o iguals sota el paraigua de l’exquisidesa i dels purismes contundents. Un arqueòleg troba una fragment d’un plat. L’estudia, compara i elabora un estudi que ens dirà com era i la seva utilitat. Fins i tot amb una mica de sort i diners pot arribar a fer la reconstrucció del plat. Un arqueòleg no crec que mai ens digui que l’hem de copiar i que l’hem de fer servir per menjar. El plat de l’arqueòleg assenyala un moment del passat, que ens ajuda a comprendre el present i serà un graó, més o menys important, en l’escala d’investigació cara al futur. Si és molt valuós l’exposarà en un museu. Si el volem veure serà cosa nostra, voluntat personal. Amb la cultura popular tradicional avui no passa ben bé el mateix. Tenim una fotografia del passat que pertany a un moment determinat, la comparem amb altres tradicions més o menys iguals d’altres indrets i poblacions i reconvertim aquell moment del passat, mig borrós i amb blanc i negre, en un “dogma” del que va ser i del que ha de ser.

Amb tota la “bona voluntat històrica” revivim una realitat difunta i, amb tota la pompa, ja tenim la nova tradició de ball/comparsa/bestiari engegat. Això si ho presentem com a continuació d’una realitat, no hi ha hagut trencament, el que mostrem és el que hi havia en la seva màxima fidelitat. Què havia passat doncs fins ara? No ens n'havíem adonat, estava soterrat com el fragment del plat de l’arqueòleg. Fem clarament un exercici de cultura popular tradicional arqueològica (ja em perdonaran el arqueòlegs per la mala i intencionada utilització que faig de la paraula). Amb la particularitat de que exigim a tothom que se la faci seva, ha de ser l’eix de les festes populars, son les festes per excel·lència. Com havíem pogut viure fins ara sense aquell ball/comparsa/bestiari?

Fa uns dies parlàvem de l’opinió d’un teòric en gestió cultural: José Teixeria, qui diu que la gestió en la cultura és com conduir un cotxe; has d’estar amb les mans al volant per pilotar en el present, de tant en tant mirar el retrovisor per no oblidar el passat, però la mirada ha d’estar fixe a la carretera, per veure el que vindrà i adaptar-se al futur. La manera en què molts entenen la cultura popular tradicional avui, com jo ho veig, és com si conduíssim mirant sempre el retrovisor, quasi fent marxa enrere. Entenc que políticament aquesta concepció es rendible, més a casa nostra on moltes tradicions es van perdre per reial decret. També entenc que davant dels fenòmens globalitzants la identitat més primera sigui un valor. Segur que molta joventut que s’ha integrat en aquest projecte és perquè no ha trobat o no li han sabut donar o no li han volgut donar una altra opció. El polític, la política nacional i local hi té molt a veure. Però se’m fa difícil haver de combregar que la meva cultura popular actual és la còpia d’un models del passat, trets d’una fotografia de començament del segle XIX o d’un document, passat tot plegat pel filtre d’un procés d’estudi comparatiu. (La majoria de vegades la feina està molt ben feta, l’estudi és completíssim).

Crec que mirar al passat és el més còmode, però també el més conservador i no porta problemes, els codis són sabuts, no necessitem ni tenir ni fer aprenentatge intel·lectual. Ja ho sabem, és igual que aquesta o aquesta altra població, ens igualem, no arrisquem. Evidentment és molt més difícil renovar, innovar, investigar llenguatges, mostrar quelcom diferent, ser diferent. Arriscar. Ens podem equivocar, patirem, però serem diferents i potser arribarem a ser referents (copiant als altres, els altres són els referents). Què en traiem de tenir uns balls iguals que els d’una altra ciutat? Què en traiem de repetir el model de Festa? Reinterpretant a Herbert Read, crec que la cultura de proximitat no ha de ser l’espai o el moment on en preservi el passat sinó que han de ser els espais experimentals on s’anunciï el futur.

Pau Llacuna i Ortínez, Gestor Cultural