Tocar allò que no sona

El passat divendres al Teatre de l'Aurora hi va haver un concert que s'emmarcà en el cicle Concerts de Professorat de l'Escola/Conservatori Municipal de Música d'Igualada. Molt bona assistència de públic, amb el teatre ple, però avui no vull parlar ni fer la ressenya de com va anar. Vull parlar d'un fet que em va sorprendre, i molt.

A la meitat del concert una persona es va aixecar de la butaca i va sortir de la sala. "No li agrada el que fan i toca el dos, tot i que no li hauria costat gaire aguantar fins al final" vaig pensar. Sorpresa! Al cap de pocs moments va tornar a entrar i es va asseure a la seva localitat. I això va passar amb dues persones més: es van aixecar, amb la poca discreció que permet un teatre petit, van sortir i van tornar a entrar.

Aleshores la meva reflexió va ser una altra: han anat al vàter. No saben, no poden o no volen aguantar-se. Potser el metge els ha dit que no és bo mantenir la bufeta sota pressió, o són d'una religió que diu "micciona quan en tinguis ganes" ... O que cony sé jo.

El que sí que sé, és que al teatre, concerts, conferències i altres actes s'hi va pixat de casa. Molesta molt el trànsit de gent amunt i avall, destarota als intèrprets i per dir-ho clar i català, toca allò que no sona a tothom.

És com els que no es poden estar de mirar el mòbil i encendre'l. D'acord que és molt pitjor que soni a mitja funció, però els que fan això no són conscients que la llum encarada a les seves cares, a més de ser una falta de respecte pels que estan actuant, molesta a tothom.

El mateix dia un xicot que seia al meu costat, va obrir el seu cel·lular tres vegades. Quan li vaig dir que allò no ho havia de fer, em va contestar tres coses: que no li havia sonat, que l'esperaven per sopar i finalment que jo era un mal educat. Si hagués sigut més llest (i més mentider) m'hauria pogut dir que ell el telèfon ni l'havia tocat, però va ser ruc.

Així està el pati