Dimecres, 8/7/2015
3850 lectures

Despullant els polítics

La setmana passada es van fer públics els salaris dels nostres representants públics arran de la nova llei de transparència. Se’n destaca, sobretot, les remuneracions dels diputats del Parlament de Catalunya. Fins ara només coneixíem el salari base dels diputats però no la quantitat final i definitiva que cobren. O sigui, a part del que està estipulat que cobrin ara també sabem quins “suplements tenen”, com per exemple dietes (depenent del lloc de residència), complements per càrrecs institucionals (presidents de grup parlamentari, portaveu, etc) i “extres” per participar en comissions. Sabem, per tant, què ingressen al cap del mes cadascun dels nostres polítics (en brut). Això considero que és no només necessari sinó del tot normal. Al cap i a la fi els contribuents som els que paguem els seus salaris i ho trobo d’una normalitat aplastant que, ja que no els podem decidir, almenys els sapiguem. Perfecte.

Però la implementació d’aquesta nova llei de transparència també ens dóna més informació sobre els càrrecs electes del país. Com per exemple quants diners tenen als seus respectius comptes bancaris, quin patrimoni tenen i quines hipoteques deuen. Francament, aquesta informació m’és absolutament igual. M’importa molt poc saber quants diners tenen al banc l’Alba Vergés o el Pere Calbó. M’és absolutament indiferent saber quants pisos té la Núria de Gispert, quin model de cotxe té l’Oriol Junqueras o quants diners té Artur Mas en plans de pensió. Aquesta informació, que és a l’abast de tothom, detalla amb precisió què tenen i què deixen de tenir els 135 diputats al Parlament de Catalunya. Molts diaris s’han afanyat a fer rànquings de quins són els diputats més rics, quins són els que més calés tenen al banc i quin té el cotxe més car. Amb sinceritat, no veig quina utilitat té saber aquesta informació. L’argument que esgrimeixen alguns partidaris de la publicació d’aquesta informació és que d’aquesta manera es pot veure quants diners tenien els polítics quan van entrar en política i quants en tenen quan la deixen. Amb això, asseguren, es pot veure si hi ha hagut enriquiment il·lícit.

Vull pensar que els polítics que són lladres –que per cert, són una minoria eixordadora- a part de lladres no són estúpids. No conec a ningú ni cap cas que cobri mig milió, un milió o cinc milions en negre i que els ingressi al seu compte corrent. En tot cas ho ingressen a paradisos fiscals (diga-li Andorra, Suïssa o les illes Caiman) que ÒBVIAMENT no declaren enlloc. Per tant, com carai volem perseguir el frau fiscal, el cobrament de comissions o els suborns (o sigui, l’enriquiment il·lític) sabent el patrimoni i els diners que tenen els diputats? És absurd, no serveix per a res. Al seu compte corrent serà l’últim lloc on ingressaran els diners, en tot cas tindran “el arte y saborío” de fer-ho com la Pantoja, amb bosses d’escombraries enterrades al jardí. Y olé.

No cal ser Sherlock Holmes per saber quant ha guanyat un polític durant la seva estada en la política. És ben senzill, multipliquem el salari que cobra pels mesos que ha exercit el seu càrrec. Ara bé, trobo molt bé que hi hagi una institució que fiscalitzi i controli si un polític ha incrementat de manera estranya o desproporcionada el seu capital. Però això ho han de fer les institucions, preparades per això, i d’una manera rigorosa. Sense morbo, sense xafardeig, sense escarni públic. Sense caure en el desprestigi –personal i polític-. Perquè això és l’únic que ha aconseguit aquesta nova mesura. Morbo i xafardeig. Per passar l’estona està molt bé, és entretingut. Però realment serveix per alguna cosa més que per això? Realment, aquesta mesura descaradament populista fa un favor a la política i a la higiene democràtica del país? 

1 Comentaris

M

Marc

Igualada

8 de juliol 2015.08:16h

Respondre

El que em ve al cap al llegir aixó és: Transperència sí, però ei tampoc cal que se sapiga tot. La transperència ha de ser real, total, no s’hi valen mitjes tintes.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.