Ahir Unió Democràtica de Catalunya (la U final de CiU) va anunciar la pregunta de la consulta interna que faran el proper 14 de juny. Aquesta consulta havia de servir per definir (5 anys després d’iniciar “el procés”) quin és el posicionament dels democristians de cara a la independència de Catalunya.

La pregunta, oh sorpresa, no conté en cap moment la paraula “independència”. Vaja, què hi farem. Això sí, en conté moltes altres. En concret, 159. 159 paraules per preguntar sobre una qüestió. Vaja, del tot normal. Qui no li ha preguntat mai a algú si és independentista amb 159 paraules? Quina hora és, amb 159 paraules, o fins i tot com està l’àvia, també amb 159 paraules. Les preguntes de 159 paraules són molt freqüents a Catalunya. La doble pregunta d’Artur Mas pel –fallit- 9N és una broma al costat del plebiscit literari d’Unió. 

No “enganxaré” aquí la pregunta sencera perquè em quedaria sense espai, però l’enllaço. L’inici diu així: “Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?” I els “següents criteris” vénen a dir això: 

• Que el procés ha de ser negociat i dialogat amb “l’Estat” (suposo que es refereixen a l’espanyol, no especifiquen)
• Sense saltar-se cap llei (cap llei espanyola, és clar)
• Sense declaracions unilaterals (o sigui, que ha de ser bilateral, o sigui, que el procés l’hem de fer conjuntament amb Espanya)
• Sense sortir de la unió Europea (i si pot ser sense sortir tampoc del Palace)

 Evidentment Unió és absolutament lliure pes escollir la pregunta que vulguin, això no cal ni dir-ho. El que em sorprèn, per exemple, és que fa una setmana sortís un dirigent d’aquest partit recriminant a Ada Colau (que per cert, va votar Sí-Sí) que no estava compromesa amb el procés. És cert, no ho està. Però que ho digui un d’Unió té la seva gràcia.

Qui també és lliure per escollir companys de viatge és Convergència. Ningú els obliga a pactar amb Unió, i ho han fet tota la vida. Segurament perquè representen el mateix, perquè moltes vegades han estat el mateix i perquè massa vegades han tingut els mateixos interessos (sovint il·lícits). El pactisme pel poder és comprensible, i això fa perpetuar aquest pacte. La llegenda que “ara sí que CdC i Unió es separaran” dura més que l’eterna promesa electoral de soterrar el tren a Igualada. I avui, i demà i segurament durant tota la setmana algun dirigent de CdC sortirà deixant entreveure l’emprenyament amb Unió, i algun dirigent d’Unió sortirà reclamant a algun convergent que els deixin fer la seva, estaran així durant uns dies i... i... i... i tot seguirà igual, com sempre. Passaran els mesos, i les eleccions, i CiU seguirà sent CiU. I convergència continuarà representant a Unió, i al revés. Perquè fa 35 anys que ho fan i als dos els hi ha anat mooolt i moooolt bé (càrrecs, poder i diners) i perquè en realitat continuen representant els mateixos, exactament els mateixos interessos que fa 35 anys. I entre ells no hi és la independència.