L'Anoia necessita audàcia

Fa anys que als periodistes de l'Anoia ens toca fer una tasca trista i gens agradable: anunciar els tancaments de les diferents empreses de la comarca. Suspensió de pagaments per aquí, concurs de creditors per allà, les necrològiques econòmiques se succeeixen. Ens hem fet experts en vocabulari laboral i fins i tot hem arribat al trist punt que és tan comú que una empresa faci un expedient temporal de regulació que això ha deixat de ser notícia.

Ara fa unes setmanes, però, que parlem de les empreses de la comarca en termes més esperançadors. Per exemple, fa poc us explicàvem els 50 anys de Constructora de Calaf o els 300 anys de la Paperera J.Vilaseca de Capellades. És fantàstic celebrar que hi ha empreses que aguanten, i creiem que cada dia que es puja la persiana es mereix un homenatge.

No volem caure en l'optimisme gratuït, i sabem que no n'hi ha prou amb repetir el mantra que “la crisi ha acabat” perquè l'economia torni a aixecar el vol. A l'Anoia tenim una sèrie de dificultats estructurals que ens limiten seriosament, com són la manca d'infraestructures, comunicacions o un greuge important pel que fa al cost energètic. Entre tots hem de reinvindicar solucions, incansablement.

“Catalunya serà industrial o no serà”, va dir el conseller Santi Vila al darrer Sopar de l'Empresari. Una afirmació que molts anoiencs, del sector públic i privat, ja han assumit. Esperem amb els braços oberts la reindustrialització i el retorn de les empreses que el seu dia van optar per deslocalitzar-se. Però, alerta, perquè tornin, no hem de caure en l'engany de convertir-nos en un país del tercer món. Hem de ser prou forts i prou bons com perquè els drets laborals, els salaris dignes o la protecció del medi ambient no esdevinguin la moneda de canvi d'aquesta reindustrialització.

I si no és així, com ho aconseguirem? Es preguntaran alguns. Lotfi el-Ghandouri va sotmetre aquest dijous a una prova curiosa els tres-cents empresaris que l'escoltaven en la seva ponència durant el Sopar de la Unió Empresarial de l'Anoia. Dibuixin una casa. Ara, una altra, Ara, una altra. I així, fins que el públic es va començar a posar nerviós. Al principi, els convidats van dibuixar la mateixa casa que portaven dibuixant des del pre-escolar, aquella que fa com la Casa Tarradellas, saben? Després el típic bloc de pisos, després una cabana en un arbre, un iglú, un tipi... Repetien -com hauríem fet tots- els clitxés, els estereotips, els hàbits. Però a partir de la cinquena casa, la creativitat va començar a aparèixer, i les solucions alternatives, que d'entrada semblaven impossibles, van omplir els papers. I van sortir cases del revés, cases asimètriques, cases inversemblants...

Deia el-Ghandouri que l'audàcia és el coratge d'atrevir-se a fer un pas diferent. Siguem audaços, doncs, i ens en sortirem.