Quan el riu no és vida

Un lema va fer fortuna a les terres de l'Ebre, fa més de dotze anys, quan el territori es va alçar amb veu contundent contra una de les principals amenaces que patia el seu eix vertebrador; font de treball i de la seva raó de ser. Només els pobles que viuen directament del riu poden entendre la importància de preservar-lo, i per això "lo riu és vida" va ajudar la gent del Delta i l'entorn a fer-se sentir; però no només va acabar convertint-se en un crit en defensa del territori, també del preuat valor que representa l'aigua, arreu i per a tothom, i de la necessitat de protegir-la.

L'Anoia no és l'Ebre, evidentment, i per tant la implicació de tots els anoiencs amb el riu que travessa la comarca no serà mai la mateixa que la dels habitants del Montsià, Terra Alta o Baix Ebre, però si la comarca deu el nom al riu, si aquesta vena que neix a prop del Molí de la Roda ha permès que apareguessin, creixessin i es desenvolupessin algunes de les principals indústries que han fet gran l'Anoia, encara es pot preservar un mínim vincle dels ciutadans, i administracions, amb el riu. En només un dia, aquest dissabte, dues notícies han evidenciat que la relació que els últims anys ha mantingut l'Anoia amb l'Anoia podria haver estat francament millor, i d'altra banda sovintegen, des de fa anys, alertes expertes que avisen de la vulnerable situació en què es troba el riu. Dissabte de matinada una part del colossal talús que l'Ajuntament de Santa Margarida de Montbui construeix a tocar del barri del pi, i a tocar del riu, es va esfondrar. Poques hores més tard els Mossos es traslladaven de Santa Margarida de Montbui a Vilanova del Camí, sense apartar-se del curs del riu, per analitzar un vessament que tornava a deixar en un pèssim aspecte les aigües de l'Anoia. Fa unes setmanes vam conèixer, també, els riscos del glifosat que s'aplica a Igualada per eliminar una de les plagues de l'entorn fluvial. Però aquesta és la punta de l'iceberg.

Durant els últims anys hem vist com els governs han procurat harmonitzar els entorns fluvials, rentar la cara a les riberes perquè els veïns puguin gaudir-les amb camins arranjats i boscos més nets per passejar-hi o fer-hi esport. I en aquest sentit l'Anoia sí que significa vida... però només mitja. Mitja vida perquè totes aquestes actuacions s'han fet pensant més en una rentada de cara cap als ciutadans que en la millora de l'estat del riu. La necessària construcció de la depuradora s'ha demostrat insuficient per a un Anoia amb molts problemes a l'aigua, a la fauna i a la flora.

És evident que a dia d'avui l'Anoia no és vida. Però el més preocupant de tot és que l'Anoia podria ser vida; els experts asseguren que els rius tenen una gran capacitat de recuperació, i per tant el problema s'acaba reduint a un tema de voluntat política, de sensibilitat industrial i de conscienciació i mobilització social per acabar millorant l'Anoia... i l'Anoia.