El MacGyver d'Òdena ja mira al Dakar 2016

El passat 18 de gener Àlex Haro (1980) completava el seu primer Dakar. Després de 15 dies i 9.000 quilòmetres començant per Buenos Aires, creuant els Andes, resseguint Xile i entrant a Bolívia per tornar després a la capital argentina, ara l'odenenc ja descansa a casa. Haro és un dels copilots més fiables del món i ha treballat amb l'igualadí Josep Bassols, Lucas Cruz, Xevi Pons o amb l'andorrà Albert Llovera, amb qui ha disputat l'apassionant raid sud-americà. Haro ha estat la mà dreta de Llovera, que va amb cadira de rodes, en moltes competicions anteriors i ara esperen repetir per al 2016. Han aconseguit una meritòria 41ena posició. El copilot cerca ara un equip per córrer enguany i, també, mira al Dakar 2016. Vol tornar a acompanyar a Llovera a Amèrica del Sud, en un raid on per la seva habilitat mecànica i la seva capacitat d'enginyar-se-les en situacions difícils ja l'anomenen MacGyver.

L'Àlex descansa ara a casa després de les esgotadores dues setmanes de raid. Per primer cop participava al Dakar i, per tant, passava les festes nadalenques allunyat dels seus: "es troba a faltar, clar. Allà és estiu i havíem de marxar abans de Cap d'Any per aclimatar-nos. És el que fa 'extra' el Dakar, ser fora per Cap d'Any i Reis, i viure el Nadal sabent que has de marxar". Les campanades van ser a l'altra punta de món, on "vaig menjar raïm amb l'Albert Llovera i l'equip, molt justos de temps. L'endemà hi havia feina". El 2015 va arribar a l'Argentina quatre hores després que a Catalunya i "vaig parlar amb els de casa en aquest marge, se'ns va fer estrany, clar". 

Primer Dakar, amb consells de Viladoms

Per al primer Dakar, Haro ha comptat amb el suport de patrocinadors com l'Ajuntament d'Òdena, Dynamic Sports i el suport de la seva dona i la seva família, que des de la distància, l'han acompanyat en l'aventura. També agraeix els consells d'altres dakarians com l'igualadí Jordi Viladoms: "em va donar un cop de mà explicant-me què em trobaria". Ja a Sud-Amèrica, els dos anoiencs només es van poder veure una vegada, a les verificacions de la sortida, perquè després el 'timing' de motos i cotxes és força diferent.

Haro ja havia competit a Sud-Amèrica, tot i que no en el Dakar. "La segona etapa tenia un traçat idèntic a una prova que vaig fer el 2012 en ral·lis, era la mateixa pista i coneixia el campament de Córdoba" apunta, tot i que bona part del trajecte ha estat quelcom desconegut per a ell. La novetat l ha estat "la duresa de tantes hores competint. Estic acostumat als canvis de clima en les proves que anem fent en diferents països en ral·lis, però mai tan sobtats, amb tanta calor, tan a prop del meu límit. Hi havia moments que estàvem a 53 graus de temperatura ambient". I a més, convidats indesitjables, com la sorra que entrava al vehicle: "s'escolava pols per tot arreu, dins del cotxe. A més, nosaltres, al revés dels cotxes punters, no teníem aire condicionat. Imagina't amb 50-60 graus de sensació i no poder respirar". Així és el 'fesh-fesh', una sorra finíssima, com la pols de talc, que va ser una tortura per als més de 400 participants del raid. Un dels pocs alleujaments va ser disposar d'oxigen durant els enllaços, tot i que no a les especials.

Per aclimatar-se als canvis bruscs de temperatura entre deserts, sàbana i muntanya, els mesos anteriors l'odenenc es va preparar a fons. Amb exercici, com pujades en bicicleta per la zona pirenenca, o prenent complexos vitamínics i algunes píndoles. Les setmanes a Sud-Amèrica han fet perdre 3 kilograms a l'odenenc, que ja sabia "que va bé venir una mica per sobre del teu pes ideal. Als bivacs menjava tot el que podia. De fet, he tornat amb el meu pes mínim des de fa molt temps". Etapes dantesques com la del Salar d'Uyuni van posar a prova la seva resistència física i  la de Llovera, tot i que va ser en una jornada diferent a les motos, que van patir encara més. Haro detalla que "feia molt fred, molt. No hi havia gaire humitat, però dúiem la roba mullada i la muda també estava molla".

MacGyver

I amb tot, malgrat la situació límit, Llovera i Haro van ser tercers en el parcial del Salar. El seu millor registre en aquest Dakar. L'èpica va ser abans d'arribar a Iquique, a 13 quilòmetres van haver de parar per canviar una roda. "Vam haver d'actuar amb els pocs recursos que teníem, arranjar el sistema de frens, i fer una solució d'urgència sense els 'espàrrecs' per arribar a final d'etapa". L'odenenc ho va explicar a la televisió com havia fet una solució "en plan MacGyver" i aquest sobrenom, des d'aleshores, ha acompanyat el copilot durant tot el Dakar.

Han patit, però també han vist paratges únics, d'una gran bellesa. "En alguns llocs, quan el cotxe no pot tirar massa -sense parar- estàs temptat de treure la càmera. Un dels moments va ser a Copiapó, després d'haver coronat, a les dunes, quan veus una baixada immensa que et deixa veure el mar" detalla. I també, és clar, el Salar, "és espectacular quan només veus una esplanada blanca, immensa".

Tornarà mai el Dakar a Àfrica? Ell hi ha estat només en tests, no en competició. "Hauríem de veure si és possible a nivell de seguretat" comenta, ja que "no es pot anar al límit". Per la seva part, ell sí que vol tornar al raid l'any que ve: "dependrà de la qüestió dels diners". De moment, el MacGyver odenenc espera córrer aquest any com a copilot al Mundial de Ral·lis. Té talent de sobres per seguir amb el seu somni.