'El consum mediàtic i cultural dels nadius digitals'

Quins mitjans de comunicació tenen més èxit entre els joves? I quins són els seus continguts preferits? Les xarxes socials com Facebook amenacen la seva educació? Són algunes de les preguntes exposades al XIX Congrés de Mitjans de Comunicació, un dels 3 celebrats en el marc dels XXXIX Premis Octubre de València, que la setmana passada va analitzar les pràctiques culturals del jovent, en un entorn comunicatiu sacsejat de valent pel creixement d’internet i les noves tecnologies.

Els joves estimen internet perquè, per exemple, l’ordinador o el mòbil pot satisfer de seguida allò que cerquen; és a dir, que el contingut s’adapti a ells i no a l’inrevés. Ells consumeixen a la carta música, entreteniment, video-jocs... Tot plegat, mentre conversen amb els amics en un xat. Han canviat el sofà del menjador per la cadira de l’habitació - el ciberespai- després de dinar o sopar. Així, per exemple miren cada vegada menys TV de forma tradicional, tot i que l’atracció cap al llenguatge audiovisual creix. Critiquen l’oferta de les grans cadenes per la manca de varietat, els programes 'basura'... Ells, però, consumeixen reality shows, sèries de ficció i sitcoms, sempre que hi aparegui humor, sexe, música... I si és barrejat i en format àgil millor.

I per què són els grans usuaris de les xarxes socials com Facebook? Una de les respostes és necessiten construir la seva imatge i identitat. I, és clar, lligar, com sempre ha fet el jovent. Ara bé, la majoria saben distingir els amics de Facebook dels amics de veritat; que acumular-ne d’aquests primers no vol dir ser més feliç.

La bombolla virtual

Els ponents del congrés també van alertar sobre diferents riscos. Per exemple, per a la comunicació familiar, perquè ara potser són els amics i no els pares els protagonistes de la conversa de sobretaula –si la TV de l’habitació no l’havia substituïda abans, és clar-. La mitjana diària de connexió a internet és de dues a tres hores al dia, i en el cas de pares autoritaris i famílies monoparentals augmenta el consum. O de la incapacitat d’administrar el propi temps i la pèrdua de la noció d’aquest quan estan connectats a internet; el zàping mental que suposa fer diverses coses a l’hora davant la pantalla –multitasca- sense fer-ne cap de forma eficaç, amb concentració. Del perill, doncs, de viure en una mena de bombolla virtual, desconnectada del món real.

Es calcula que hi ha un 30% d’addictes a la xarxa entre els joves de 12 a 17 anys (la generació Y), els germans petits de la generació Z (18-25 anys). Internet també transforma la seva concepció de la intimitat –ciberinhibició- i la frontera entre l’espai públic i privat és borrosa; per això, el debat social sobre les precaucions que els joves han de prendre a la xarxa és candent.

Ara bé, hi ha molts tòpics són falsos. Els joves consumeixen mitjans de comunicació i, en conjunt, més productes culturals que els adults, segons estudis com el Baròmetre. Són diferents als joves de qualsevol època, però no són més imbècils que els seus pares quan eren joves. Per contra, cada dia són més intel·ligents i més capaços d’adaptar-se a l’entorn social. La visió negativa dels joves és un fenomen ben antic. De fet, també ho és criticar l’aparició d'una novetat comunicativa, com en el seu dia va representar la ràdio, el cinema o la televisió.

El gran risc de la generació Google

La gran preocupació de molts ponents va ser la manca capacitat crítica dels joves. L’entreteniment i la despreocupació juvenils són la lògica d’una societat de la informació neoliberal, on el consumisme i l’individualisme són valors universals, mentre que la reflexió i l’espai col·lectiu són els grans perdedors. Com va exposar Josep Lluís Gómez Mompart, un dels coordinadors del congrés, l’epistemològica és la gran qüestió. Internet reprograma el cervell de tots els usuaris, i transforma la nostra cultura i accés al coneixement. Segons aquest catedràtic de Periodisme de la UV, el fet de fer-ho tot més ràpid dificulta cada dia més que els joves puguin analitzar amb atenció i èxit comprensiu un text llarg o veure una pel·lícula dels anys 50.

Tenim més accés a la informació sobre l’actualitat que mai i més desconeixement que mai, perquè la informació és diferent al coneixement. Si bé som davant una revolució comunicativa, no tot és a internet i la xarxa no té, ara per ara, l’autoritat necessària per ser una institució que generi coneixement, com fa la universitat. Així, doncs: Per què joves (i grans) consultem la Wikipedia en lloc d’enciclopèdies en línia com l’Enciclopèdia Catalana, la Larousse francesa o bé l'Enciclopèdia Britànica?

Google ens fa més estúpids? L’expert anglès Peter Williams va exposar un estudi sobre com els joves adolescents anglesos cerquen la informació en el motor de cerca per excel·lència. I el resultat és preocupant. Tenen confiança cega en Google, no avaluen les fonts que troben i els costa molt trobar la resposta a qualsevol pregunta plantejada que desconeguin. De fet, Google no és una lleixa de llibres d’una biblioteca universitària. El coneixement, si es troba a internet, hi és desordenat i fragmentat, amb riscos com perdre el context de vista. Diversos aspectes, doncs, dels quals depèn l’èxit universitari i bona part del futur d’una societat.

Per tant, la importància de l’anomenada alfabetització digital és clau. Que els joves siguin capaços de navegar i no ofegar-se entre la gran infinitat de continguts que hi ha a la xarxa, sols o bé amb l’ajuda d’un prescriptor o mediador que hagi fet de filtre prèviament. Ara bé, en qualsevol cas, l’esforç per estar ben informat i adquirir coneixements seguint un mètode fiable continua sent imprescindible.

Rafa Xambó, l’altre coordinador del congrés, va criticar el determinisme tecnològic centrant la mirada en la responsabilitat social que tots plegats tenim, especialment els adults de cada generació. El sociòleg i músic valencià va destacar que no cal condemnar ni enaltir de forma acrítica la tecnologia actual, perquè, finalment, cada societat té la capacitat d’apropiar-se d’aquesta i utilitzar-la per a satisfer unes o altres necessitats. La qüestió, doncs, és si les TIC serviran per afavorir l’estupidesa o bé la intel·ligència i el benestar col·lectius. A l'escola i a tot arreu.

Jordi Gabarró

[podeu llegir-ne l'ampliació al bloc]