Deu anys de la primera victòria de Marc Castells a les municipals

La nit del 22 de maig del 2011 acabava amb uns resultats que abocaven canvis a les principals alcaldies de l'Anoia. A la capital, CiU tornava a guanyar una dècada després, ara amb Marc Castells. El fins aleshores president del Consell Comarcal obtenia 6.561 vots i deu regidors. En segona posició quedava el PSC de l'alcalde Jordi Aymamí, amb cinc representants. El triomf de CiU va ser contundent en el global de la comarca i el mateix Castells obtindria així el lloc de diputat provincial. Amb deu regidors, els convergents van pactar amb ERC per assegurar-se el govern i rellevar la fórmula de l'Entesa, que havia estat al capdavant del consistori durant 12 anys.

La victòria convergent entrava dins les possibilitats que es contemplaven, però no amb aquest marge. Castells va fer una campanya en la qual va comptar amb el suport d'Artur Mas, en aquell moment en plena efervescència i abans de quedar marcat per les retallades. CiU va brandar un missatge de modernització i de control de la despesa. Per la seva part, els socialistes es van trobar amb què ICV abandonava l'Entesa, el desgast de tres mandats, la polèmica pel POUM i la factura de la crisi econòmica i els governs del Tripartit i Zapatero. La candidatura d'Aymamí va donar a conèixer pocs dies abans de les eleccions una enquesta on es dibuixava un empat a regidors amb Castells, però el desenllaç va ser ben diferent.

Un dels temes centrals de les eleccions a Igualada va ser el futur del Rec i com encarar un nou pla urbanístic després que l'anterior s'embarranqués un any enrere. Castells es va focalitzar en les seves apostes per la indústria i en el suport que rebria del flamant Govern de la Generalitat en matèria de planificació i inversions. Aymamí, en un moment molt baix del govern socialista de ZP, va fer una campanya hàbil on gairebé feia desaparèixer la simbologia socialista del cartell i va accentuar el perfil catalanista davant del predomini del PSOE sobre el PSC després de l'escàndol de l'Estatut. No va servir prou. ERC, que semblava el tercer en discòrdia, va descartar finalment una candidatura rupturista i va optar per repetir amb Joan Torras de número u. Tot i perdre un regidor, els republicans van entrar al govern i van donar estabilitat al primer mandat de Castells, amb un paper lleial de Joan Requesens i el malaurat Torras.

El 'tsunami'

La tendència nacional va afavorir el gir al centredreta de l'Anoia, ja que no només Igualada sinó la segona ciutat de la comarca, Piera, va optar per CiU. Jaume Guixà, el veterà president comarcal de CDC, va capitalitzar el 'tsunami' convergent (Xavier Trias guanyava per primer cop a Barcelona, per exemple, i Carles Puigdemont a Girona) i va imposar-se a l'ajuntament pierenc. Va pactar amb l'exbatlle, Jordi Madrid (ERC), una coalició que es mantindria gairebé deu anys. A Masquefa, l'altre actor de CiU, els democratacristians, van mantenir l'alcaldia amb una majoria absoluta còmoda per a Xavier Boquete. Aquest va assolir la presidència del Consell.

L'extrema dreta apareix

El resultat de les eleccions va ser molt tèrbol pel que fa a l'aspecte de l'ascens de PxC que va presentar-se per primer cop a la comarca i va treure representació a diversos municipis. La carta de la crisi econòmica i l'atur la va aprofitar la formació xenòfoba per treure el cap a Igualada, Vilanova del Camí, Montbui, Piera i Calaf.

Seria un núvol passatger (el 2015, cap regidor), però l'impacte va ser enorme. Sobretot a Calaf on van aconseguir tres regidors i van ser segona força. Amb un lema de 'Primer els de casa', a l'Alta Segarra van presentar tres individus de fora de Calaf. De fet, el candidat Marcel Dot era igualadí i va protagonitzar reivindicacions sonades com la de tenir per fi un institut... que Calaf ja tenia, l'Alexandre de Riquer.

Canvis sonats

El resultat més determinant, però, va ser a Òdena, on estava en marxa la confecció d'un POUM que suposava la requalificació de Can Morera. Tot i que Francisco Guisado i el PSC van guanyar en vots i regidors, van perdre la majoria absoluta. Això permetia que dues forces contràries al dibuix de la zona industrial, CiU i ERC, pactessin un govern que va posar-se d'esquena a la iniciativa i que contribuiria que el projecte, una de les constants en les polèmiques polítiques de la comarca, acabés en via morta.

A Vilanova va tenir lloc l'inici de vuit anys de turbulències, amb uns resultats que deixaven el municipi ingovernable. Joan Vich (PSC) tornava a guanyar, però enfrontat amb la direcció local i empatat a regidors amb la segona força, el VA!. Es va fer un pacte de govern precisament amb aquesta agrupació d'electors, però només assolien vuit dels 17 representants al ple. Va començar un 'show' de quatre anys amb un consistori més que fraccionat, amb un divorci entre els socis de govern al cap de pocs mesos, regidors no adscrits i canvi a l'alcaldia, amb Joan Vich acabant el mandat més llarg en democràcia a l'Anoia i cedint la vara a Vanesa González.